EL SITEMA I ELS ANTISISTEMA - Jaume Funes Artiaga
Les idees neixen de compartir. Aquest és el lloc web que recull tota la literatura i articles del psicòleg, educador i periodista Jaume Funes
educació, adolescents, drogues, consum, addicció, pantalles, psicologia, educación, adolescencia, drogas, pantallas, consumo, adicción
479
post-template-default,single,single-post,postid-479,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode_grid_1300,hide_top_bar_on_mobile_header,qode-content-sidebar-responsive,qode-theme-ver-10.0,wpb-js-composer js-comp-ver-4.12,vc_responsive

EL SITEMA I ELS ANTISISTEMA

EL SITEMA I ELS ANTISISTEMA

Després de la vaga general (expressió si més no de que la nostra submissió al poder no és total) he gastat moltes hores contestant a professionals dels mitjans de comunicació a propòsit del gran “sarao” violent que es va muntar en diferents moments i llocs de la jornada. Moltes dosis de “pedagogia social” i de paciència!
Com sempre, algun irresponsable polític inventa un titular per crear oposició o per posar distància, o algun mitja dona amb “el” titular suposadament definidor (tolerància, pervissibitat, ocupació de BCN pels antisistema internacionals, etc.) i ja tenim una nova construcció social de la que viure.
No podríem pensar una mica més?
Entre les irritacions on line i preocupacions més reflexives vaig escrire per a “Catalunya Cristiana” (agosarats i sensibles per demanar-m’ho) un petit article d’opinió. Com que aquest mitjà no és dels que amb una certa assiduïtat escrigui ni sol ser de lectura de qui em llegeix ho trascrit aquí:

VIOLÈNCIES JOVES CONTRA UNA SOCIETAT VIOLENTA I INJUSTA
Jaume Funes
Tornen els rius de “tinta”, ara digital, davant de l’espectacle dur d’algunes confrontacions violentes el dia de la vaga general. I els que hem passat bona part de la nostra vida intentant ser útils en les vides adolescents i joves som interrogats sobre els “per quès” del que passa i responem mirant d’aconseguir que la persona que ens escolta no ens acusi, després, de justificar allò que intentem explicar i entendre.
Si ens interroguem de bona fe, hem de començar per acceptar dos criteris. El primer té a veure amb valors: la violència no és una manera acceptable d’aconseguir res. No existeix cap idea, cap bandera, cap pàtria, cap deu, que justifiqui la utilització de la violència. Però, atenció, cap. Moltes persones i institucions que acusen els altres de violents (especialment si són joves o diferents) utilitzen per sistema la violència. Sovint, intenten que els joves se sumin a guerres santes però de cap manera a la radicalitat.
El segon, representa una opció intel·lectual: no construir etiquetes, no simplificar els fenòmens. La diversitat juvenil, la multiplicitat de conductes violentes, la diversa funcionalitat que aquestes tenen i els diferents contextos en els quals es produeixen no ho permeten.
Fets els aclariments, siguem honestos i pensem en una petita part de la realitat existent darrere d’algunes de les conductes “violentes” de rostre jove, la que té a veure amb la “contestació del sistema”. De nou dos idees. En primer lloc, no cal argumentar massa per arribar a la conclusió que el món en el que vivint (el més pròxim i el global) és injust, desigual, inexplicable, esquizofrènic, egoista, … Potser, tampoc caldria defensar que és més que raonable que una persona jove no estigui disposat a empassar-se-ho. Si pensen, si els ensenyem a pensar i no tant sols a consumir, no poden combregar amb la irracionalitat i, com a mínim, ens faran la punyeta desequilibrant amb els seus interrogants les nostres escasses certeses.
En segon lloc, el món en el que vivim no pot ser, per definició, inamovible. Qualsevol sistema ha de poder ser contestat. Si més no, el ciutadà jove que desitja un altre món ha de poder treballar personal i col·lectivament per canviar-lo. Si no li agrada el present ha de poder construir un altre i ha de poder imaginar-se a estones que pot (que poden) tenir un futur diferent. I, així, tenim un segon problema quan ells i elles comproven que els mecanismes participatius de la democràcia formal permeten canviar molt poques coses. Menys encara si el poder és gerontocràtic. El cercle es tanca quan comproven que només amb la violència s’obté algun resultat i s’ocupen més minuts de telenotícies.
Després d’invocar la pau, reconèixer la complexitat, acceptar com a saludable estar en contra d’aquesta societat i reconèixer que no estem gaire per canviar-la, què queda? Acceptar la radicalitat democràtica, que puguin contestar-nos utilitzant procediments que no són els previstos, que ens incomodin, que neguitegen part dels nostre benestar. Acceptar altres formes de convivència, participació, dinamització social i estils de vida que ens disgusten, però que ens recorden la nostra humanitat. Només així poden negar-les la utilització de la violència per canviar el món
No Comments

Post A Comment

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies