LA JUSTÍCIA JUVENIL EM DEPRIMEIX - Jaume Funes Artiaga
Les idees neixen de compartir. Aquest és el lloc web que recull tota la literatura i articles del psicòleg, educador i periodista Jaume Funes
educació, adolescents, drogues, consum, addicció, pantalles, psicologia, educación, adolescencia, drogas, pantallas, consumo, adicción
478
post-template-default,single,single-post,postid-478,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode_grid_1300,hide_top_bar_on_mobile_header,qode-content-sidebar-responsive,qode-theme-ver-10.0,wpb-js-composer js-comp-ver-4.12,vc_responsive

LA JUSTÍCIA JUVENIL EM DEPRIMEIX

LA JUSTÍCIA JUVENIL EM DEPRIMEIX

A vegades escriure un post és deixar anar un sentiment que et domina. Això faig ara. Tot just acabo de visitar en un centre tancat de justícia juvenil a Ivan, un adolescent de 16 anys acabats de fer. Ens uneix una llarga historia d’intents meus per reorientar la seva vida i de pràctiques seves per complicar-se-la. Ara, està tancat per una situació d’agressió amb el seu pare i un acord judicial d’allunyament. 
Pot xocar, però és bastant probable que aquesta resposta hagi estat necessària. S’havia saltat a la torera un internament més suau i acumulava unes quantes aventures delictives. Es possible que es converteixi en stop útil. Però… en sortir del centre, no surto de la vivència depressiva.
No és només perquè la visita ha estat en una habitació tancada, limitada en el temps i regulada pel personal de seguretat. Nin tant sols per comprovar que Iván ha de conviure amb mes “seguratas” de negre que educadors. Ni per saber que es passarà aquí sis mesos. Tampoc perquè conviu en un entorn violent en el que, com em deia, cada dia n’hi ha bronca al pati. Fins i tot he escoltat estoicament com m’explicava la historia d’una nit a les cinc de la matinada, despertat de sobte, emmanillat  i amb l’habitació potes amunt.
La seva historia arrenca lluny d’aquí amb maltractaments i abandons i segueix amb una adopció mal feta. Si poguéssim sintetitzar el que li passa diria que té un greu trastorn de les vinculacions, adobat en una adolescència explosiva. Alguna de les últimes bronques va coincidir amb el descobriment que el seu pare biològic acaba de morir en el país d’origen. Quan he marxat del centre la seva demanda ha estat: digues al pare (actual) que tinc ganes de veure’l.
No, no m’han deprimit tant el que ara està passant a les seva vida (envoltat de més violència que la que ha fet servir) com comprovar les lectures que fan el meus col·legues que l’atenen i la seva confiança en la incidència terapèutica i educativa dels sistema penal. Consideren que si ha fet molts delictes ha de pagar molt i que això serà una dosi de realisme que el farà situar-se  en la seva realitat. Non troben estrany que a qui té un problema de saber si importa algú, de descobrir que pot estimar perquè se sent estimat, tenir-lo molts mesos en internament, lluny d’aquesta vinculació paterna que està reconstruint, pot ser el final del desastre, o el desastre final.
Em deprimeix que justament els que treballen a la justícia de menors no acceptin el que la pròpia llei diu i no s’aplica: que les mesures no han de ser les que corresponen a la gravetat penal sinó
les adequades a cada menor en cada situació. No considerin que el jutge, a proposta seva, pot deixar en suspens, o canviar, una mesura si es comprova que esdevé inadequada. Em deprimeix comprovar que no consideren com els adolescents, al final, també són el resultat de les nostres respostes als seus malestars.
2 Comments
  • Anna M. González
    Posted at 21:29h, 16 Juny Respon

    Entenc aquest sentiment de frustració (que per sort no arriba a ser depressió ni esgotament)… perquè treballant amb adolescents sovint trobes aquell "Iván" que tendeix a complicar-se la vida… i que pel seu enuig amb la vida… et destrossa l'intitut, malgrat sigui l'únic lloc ordenat on es troba a gust. Però també sento el patir de la mare, que veu com els seus fills petits estan atemorits per les conductes cada vegada més agressives, incontrolades i incontrolables del seu germà gran… i com aquesta mare et demana: perquè no el tanquen per ajudar-lo? Des de l'entorn educatiu dels centres escolars sovint acabem tots els recursos (Aules obertes, convenis, UEC d'un tipus i un altre..), qui queda doncs, si no és el jutge, per aturar una escalada de violència i delinquência?

  • Jaume Funes
    Posted at 08:36h, 17 Juny Respon

    Certament Anna.
    Alguns nois, algunes vegades, el topall final pot ser la justícia penal. Serveix. Però aquesta ha de tenir la seva mesura. És excepcional i, ràpidament, per la seva efectivitat per a convertir-se en un problema.
    Ivan tenia i té molts conflictes a resoldre, però ara sumarà uns quants més si el sistema penal no entenc que cal adaptar la resposta, que no li poden anar sumant mesos d'internament simplement perquè ha de pagar.
    Una vegada aturat … hem de provar altres contencions que no sigui tenir-lo tancat endurint-se.

Post A Comment

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies