"CONCILIAR PER EDUCAR" O LA MANERA D'OBLIDAR LA INFÀNCIA - Jaume Funes Artiaga
Les idees neixen de compartir. Aquest és el lloc web que recull tota la literatura i articles del psicòleg, educador i periodista Jaume Funes
educació, adolescents, drogues, consum, addicció, pantalles, psicologia, educación, adolescencia, drogas, pantallas, consumo, adicción
477
post-template-default,single,single-post,postid-477,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode_grid_1300,hide_top_bar_on_mobile_header,qode-content-sidebar-responsive,qode-theme-ver-10.0,wpb-js-composer js-comp-ver-4.12,vc_responsive

“CONCILIAR PER EDUCAR” O LA MANERA D’OBLIDAR LA INFÀNCIA

“CONCILIAR PER EDUCAR” O LA MANERA D’OBLIDAR LA INFÀNCIA

Avui he assistit a la presentació del treball “Conciliar per educar”. Un tripartit estrany (Cercle d’Economia, Esade i Fundació Bofill) organitzava l’acte per posar de relleu algunes de les idees clau de la qüestió i, quan estic redactant una proposta sobre polítiques locals d’infància, he considerat que pagava la pena compartir una estona de reflexió. Tanmateix, he incrementat la situació meditatiu irritativa que presideix la meva vida professional i he comprovat que el títol era poc més que un altre dels eslògans que ens governen. Fins i tot m’era estranys veure com la Fundació Bofill abonava algunes de les simplificacions educatives que s’exposaven.

Ni una referència a la infància. Com a màxim han parlat de menors i, encara més irritant, situats dins o al costat de les persones dependents. El text principal és d’una jurista d’Esade que curiosament no parla en cap moment de la Convenció de Nacions Unides sobre els Drets del Infants. Si volen parlar de conciliacions de temps que parlin, però que no utilitzin ells fills com a coartada! Aquí, la seqüència d’arguments és un altre:

  1. Els infants tenen dret a tenir persones adultes a les que importar. Tenen dret a que les persones adultes s’ocupin positivament d’ells i elles. Tenen dret a rebre el conjunt d’estímuls i acompanyaments que fan possible la seva educació. Allò que estem preservant són drets dels infants no del adults. En què queda “l’interès primordial del menor” si seguim definint-ho des dels drets adults?
  2. La primera víctima dels nostres canvis socioeconòmics, de les transformacions familiars, dels diferents estils de vida, són els temps de la infància. El que cal conciliar són els temps de la infància i els temps dels adults (especialment alterats avui). No estaria de més que algú del seminari que ha donat lloc al text fes una invocació elemental a Tonucci, a la ciutat dels infants o a les claus del que significa educar en la primera infància.
  3. Si veritablement pensem en la infància, com a mínim cal intentar tenir en compte la seva perspectiva, els sus temps, les felicitats i els malestars que els acompanyen. Allò que hem fet amb la perspectiva  gènere ho exigeix la infància.

He estat a punt de sortir de la sala quan, a major argumentació, s’ha insistit en que la conciliació familiar redueix “el fracàs escolar“. Això si, ara ho decoren amb el concepte de drets de “tercera generació”. Tenia la idea que a la Fundació hi havia una altra idea de les diferencies d’èxit i, en qualsevol cas, pensava que per a justificar el dret d’un nen a tenir més temps de mare no cal referir-se a desastres futurs. Els infants tenen dret a tenir infància. Després ja vindrà saber si acaben a la presó o a una escola de negocis.Tampoc és que s’hagin molestat en aclarir el garbuix intencionat entre ensenyar, educar, etc. i com es fa cada cosa avui. Però, oblidar-se de com s’educa avui condueix a reclamar serveis per al temps que els adults no dediquen a la infància..

Si encara els desacords eren pocs, només faltava la incorporació de les teories de “la cura”. Resulta que tenim cura dels nens, com tenim cura dels avis, com tenim cura de les persones malaltes, … Els infants són estimats, estimulats, educats … especialment el que hem de fer amb ells i elles és construir oportunitats per a que tinguin infància i per a que tinguin futur. El seu “ser infants” i el seu “ser persones” necessita d’altres, però no són persones “a l’espera de”, ni “encar no”, que necessiten ser completats. La gran dependència que tenen de nosaltres és que, per a exercir els seus drets, necessiten persones adultes benèvoles. Les polítiques d’infància tenen discurs propi, autònom. Un discurs que no pot dependre, com ara està de moda, ni dels discursos sobre les famílies ni dels de la cura i l’atenció a la dependència.

Els infants no són “una part de”, subsidiaria d’altres. Si volen realment fer possible l’educació que comencin per mirar-se els infants i considerar, en primer lloc, les seves necessitats.La conciliació de temps amb la infància primer neix dels drets dels infants, després considera les formes adultes per viure millor.

 

2 Comments
  • Marta
    Posted at 18:56h, 12 juliol Respon

    Moltes gràcies Jaume per les teves reflexions, estic totalment d'acord amb tu.

  • Marta Comas
    Posted at 10:12h, 21 juliol Respon

    Estic d'acord amb en Jaume que cal parlar de l'infància com a temps amb contingut i sentit propi, no com a avantsala de la vida que serà. Malgrat tot, la majoria de nosaltres tenim bons records d'infància associats a vivències "casolanes"i sabem que si no fos així, la nostra vida adulta estaria construida sobre un ciment defectuós i ple d'esquerdes. Jo com a mare, si no tinc temps de fer viure casolanament als meus fills algunes bones estones, els estic negant un ciment de qualitat. I malgrat sabem que més val qualitat en el temps que quantitat, les relacions i els vincles o es couen a foc lent o són dificils. Per tant, el disposar de temps per a relacionar-nos amb els fills segeuix essent la pedra de toc.

Post A Comment

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies