Enganyem a "Pisa" o "Pisa" és un engany? - Jaume Funes Artiaga
Les idees neixen de compartir. Aquest és el lloc web que recull tota la literatura i articles del psicòleg, educador i periodista Jaume Funes
educació, adolescents, drogues, consum, addicció, pantalles, psicologia, educación, adolescencia, drogas, pantallas, consumo, adicción
70
post-template-default,single,single-post,postid-70,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode_grid_1300,hide_top_bar_on_mobile_header,qode-content-sidebar-responsive,qode-theme-ver-10.0,wpb-js-composer js-comp-ver-4.12,vc_responsive

Enganyem a “Pisa” o “Pisa” és un engany?

Enganyem a “Pisa” o “Pisa” és un engany?

Per si encara no teníem prou amb les simplificacions quotidianes sobre el que passa a les escoles, sobre com s’educa i s’ensenya avui, acabem el mes d’octubre amb titulars que alerten sobre el possible engany (potser caldria deixar-ho en biaix) que hauria comés el Departament d’Ensenyament/Educació en retirar repetidors i “immigrants” de la mostra d’alumnes de 15 anys que van fer la famosa prova. I, ara, tenim un problema: resulta que no havíem millorat com es va dir i que Catalunya no queda tan bé situada en el conjunt d’Espanya.

Tanmateix, resulta que el problema és Pisa. O, per ser acurats i justos, les interpretacions dominants i oficials de l’Informe. A més d’altres impactes segregadors, les dades que es publiquen i es comenten són d’un reduccionisme brutal. Tot és una nota que classifica amunt o avall, millor o pitjor que el del costat.

Cap d’aquestes notes reflecteix el clima de l’aula, la diversitat d’adolescències que enamoradament o agobiadament estan en ella,  la complexitat comunicativa (lingüística, cultural, d’estils de vida), la distancia entre el que  proposa  l’escola i el que l’alumnat i el seu grup familiar esperen, la modernitat o obsolescència del seu professorat, la pedagogia dominant, la historia escolar, etc. Al Pisa i als que ho interpreten tot això no els importa gaire. Tot plegat el que importa son unes notes i una classificació. No hem fet trampes. Simplement reforcem la trampa. Donem importància a una anàlisi que ja no considerava els biaixos educatius i, en tot cas, exigia els estadístics que ara els investigadors suposadament rigorosos discuteixen.

Sorprèn que els amics de la Fundació Bofill segueixen alimentant el parany dominant de la simplificació. Ja se que també aporten moltes altres dades útils però, per què no abandonen aquests tipus d’anàlisi? Tornarien a ser molt més útils si fessin una fotografia dinàmica, actualitzada, de la vida de les aules del país. En temps d’enorme complexitat educativa reforçar el debat simple sobre el fracàs escolar produeix de tot menys innovació educativa.

De nou gastarem tinta, bits, xerrameca, en discutir si n’hi ha engany i qui enganya a qui, quan tot plegat era un debat enganyós, lluny del que necessitem. Està bé, en tot cas, que hagin recordat als que manen que a les escoles també tenim pobres i que aquest també poden tenir èxit.  No tinc tan clar que en seguir parlant d’immigrants no estiguin generant el mateix efecte que les paraules del senyor Duran quan diu que són ells qui endarrereixen la nostra escola. M’estimo més llegir amb calma el nou informe i tornar a escriure un altre dia.

No Comments
  • Marta Comas Sàbat
    Posted at 12:11h, 02 Novembre Respon

    Pisa serveix pel que serveix, i justament una de les seves gràcies és que permet comparar-nos. Quan es van fer públics els resultats 2002 i vam adonar-nos que les escoles catalanes estaven a la cua de la resta de comunitats autònomes, nosaltres que sempre haviem anat a donar lliçons als nostres veins amb el cofoisme que ens caracteritza, vam caure del cavall. Ja em sembla bé si gràcies això ens posem les piles i comenecem a parlar de resultats academics i fem proves a sisè i també a 4 art d’eso. Tot això pot estar bé si s’acompanya de transparència, d’analisi complexes dels entorns educatius que expliquen els bons o mals resultats de cada escola, si evitem, com tu bé dius, les simplificacions.
    Per exemple, una de les simplificacions que a mi m’esvera més, és la que podria fer pensar que la inversió en educació és independent als bons resultats (només cal veure Corea o Shangai, que són els que gasten menys i estan a dalt de tot del rànking). Algú ha mesurat els nivells de pressió i autoritarisme d’aquestes aules on conviuen grups de més de 40? i els nivells de capacitat critica o autonomia d’aquests alumnes? en fi, PISA si, però mai caient en simplificacions mediatiques.

Post A Comment

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies