PACTE PER A LA INFÀNCIA (1): De moment estem d’acord en que cada dia surt el sol - Jaume Funes Artiaga
Les idees neixen de compartir. Aquest és el lloc web que recull tota la literatura i articles del psicòleg, educador i periodista Jaume Funes
educació, adolescents, drogues, consum, addicció, pantalles, psicologia, educación, adolescencia, drogas, pantallas, consumo, adicción
118
post-template-default,single,single-post,postid-118,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode_grid_1300,hide_top_bar_on_mobile_header,qode-content-sidebar-responsive,qode-theme-ver-10.0,wpb-js-composer js-comp-ver-4.12,vc_responsive

PACTE PER A LA INFÀNCIA (1): De moment estem d’acord en que cada dia surt el sol

PACTE PER A LA INFÀNCIA (1): De moment estem d’acord en que cada dia surt el sol

Fa dies que tenia pendent fer algun comentari sobre el “Document de bases per al Pacte per a la Infància a Catalunya”, però amb la primera ullada vaig tenir tal sensació de malestar que ho anava aparcant. Em decideixo finalment perquè aquesta setmana em tocarà debatre-ho a Unicef i haig d’ordenar les idees.

No se quines són les diverses mans que ho han escrit i és probable que, sent algunes amigues, em guanyi enemistats. Tanmateix el document pactat, de moment, no diu més que obvietats relativament tècniques amb les que es pot tenir diversos graus d’acord (amb independència de les nostres apreciacions el sol surt cada dia!), al costat d’altres molt discutibles o que buiden ja de contingut el hipotètic acord futur. Res, en qualsevol cas, que s’assembli a un esborrany de pacte.

Per a definir la infància recorren a una curiosa psicologia del desenvolupament però res diuen de què és. Per suposat no poden acordar que és uns temps de la vida basat en un acord social, que no pot ser posat contínuament en crisi (per exemple quan els infants no fan gaire pinta de catalans i estem obligats a ajudar-los). La paraula oportunitats surt (faltaria més) però no com a obligació de posar a l’abast dels infants tot allò que necessiten per a tenir present com a infants (com ho ha de fer si neguem ajudes a les seves famílies!). Fins i tot inventen el que no diuen les lleis. Fan veure que la Llei d’Educació té una singular preocupació per la infància, quan tot son referències indirectes i delegacions en els ajuntaments.

La proposta sobre el desenvolupament dels drets segueix sent un brindis al sol. S’esperava alguna concreció sobre com exercir-los. Per exemple, sobre com escoltar-los o sobre com tenir-los en compte per a decidir sobre les seves vides. La prevenció torna a situar-se entre els maltractaments, el buyiing i el telèfon de la infància. La participació està centrada en els curiosos Consells (local, nacional, etc.) que no són altra cosa que la reinvenció de la historia desfasada dels Consells de la Joventut.

Tot allò del risc segueix, com a la Llei d’Infància, força indigerible. Les propostes tornen a identificar factors, zones, etc. La pobresa … no caldria més anàlisis que pensar en com reduir-la al mínim entre els infants. La qüestió dels nou vinguts adolescents resulta que segueix sent un problema cultural. Tant és si estan al carrer, si els internem en mig del bosc a on no siguin vistos, si els tanquem perquè sempre que delinqueixen és perquè formen part d’alguna “banda”… No segueixo perquè això és un apunt d’un blog i no un article de revista i, a més, tornaré al tema.

No se si arribaran a algun “pacte”. Però un “Pacte” ha de reunir, si més no, quatre característiques:

  1. Mani qui mani, algunes coses són obligatòries. No es poden oblidar. Per exemple: fer possible que puguin exercir els seus drets o que en els primer anys de vida tinguin els estímuls educatius bàsics (podrem pactar que 0-3 és educació important i no conciliació?)
  2. Mani qui mani, cal no fer patir els infants. Es a dir, estabilitzar sistemes com ara el desnordat sistema protector (deixaran de canviar el director/a general? aclariran si un centre d’educació en el lleure diari és un centre obert?)
  3. Mani qui mani, algunes coses no s’haurien de posar en continua discussió. Per exemple: que cal fer en primer lloc i que cal mantenir (les politiques locals d’infància, inexistents o en crisi s’estabilitzaran?)
  4. Mani qui mani, tothom hauria d’entendre, explicar i defensar que els infants existeixen i són primers (deixaran de dir-nos als que pensem en ells que tenim la pell molt fina amb la infància?)

Continuarem.

No Comments

Post A Comment

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies