De la reincidència o la passió per internar el més aviat possible - Jaume Funes Artiaga
Les idees neixen de compartir. Aquest és el lloc web que recull tota la literatura i articles del psicòleg, educador i periodista Jaume Funes
educació, adolescents, drogues, consum, addicció, pantalles, psicologia, educación, adolescencia, drogas, pantallas, consumo, adicción
167
post-template-default,single,single-post,postid-167,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode_grid_1300,hide_top_bar_on_mobile_header,qode-content-sidebar-responsive,qode-theme-ver-10.0,wpb-js-composer js-comp-ver-4.12,vc_responsive

De la reincidència o la passió per internar el més aviat possible

De la reincidència o la passió per internar el més aviat possible

El diari ARA, en el que sovint i des d’un cert dissentiment col·laboro, publica avui una informació, basada en un estudi de Justícia desconegut, en la que s’explica com 6 de cada 10 adolescents internats per la justícia de menors torna a delinquir. Tot i que ahir (12.03.12) ja vaig tenir que contestar sobre el tema a alguna radio, pensava que el tema era poc menys que una nota d’agències per omplir temps i espai. Veig però que no és així i que, a més, el tema ha passat a ser editorial de la publicació i ha cobrat una certa rellevància. Tot i que com ja vaig comentar fa algun temps “la justícia de menors em deprimeix”, torno al tema.

 

De la informació difosa em treuen de polleguera fonamentalment dos aspectes. D’una banda un relat sobre les transgressions adolescents basat en una barreja explosiva de declaracions del responsable del sistema protector (que no es pregunta per què els seus adolescents passen fàcilment d’un centre de protecció a un tancat); de declaracions de jutges i fiscals (que no es qüestionen si las mesures que apliquen són les adients); de declaracions interessades dels mossos per als que tot es un problema de carreres criminals que cal tallar a temps. D’altra banda, la defensa de tots els entrevistats i del diari mateix de solucions que passen per internar molt abans, a temps per dissuadir. És la defensa compartida de les virtuts terapèutiques de tancar aviat a adolescents “bronques”.

 

Aprofito la irritació per tornar a recordar algunes idees que ens permetim saber veritablement a on som. En primer lloc, no estaria de més recordar que estem aplicant una llei de responsabilitat del menor que té tots els rècords de modificacions sobre la marxa des abans de nàixer i que segueix en permanent tràmit de modificació. Una llei que avui és un pèssim codi penal adult, que ha fet de l’ internament tancat la mesura per excel·lència (un dels últims canvis introduïts va ser justament per definir l’internament com a espai de compliment de la privació de llibertat).

 

En segon lloc, cada vegada que es parla de reincidència no estaria de més citar els tres estudis rigorosos existents (veure el fons documental del CEJFE). En ells, la gran troballa és que quan es produeix una mediació o un servei en benefici de la comunitat el retorn al delicte no arriba a ser 2 de cada 10 joves, mentre que quan se’ls tanca a centres com ara l’Alzina tornen a fer de les seves 8 de cada 10. La interpretació de les dades pot ser diversa però no si val dir que al centre tancat estant els pitjors perquè és una veritat a mitges. Al molts dels que es tanquen se’ls podria aplicar una mesura més adient. El sistema ja fa temps que no cerca la millor de les mesures para cada situació i menor. Es mou per altres paràmetres de càstig i tranquil·litat social.

 

Tercer. El que segueix anomenant-se centres educatius tancats són presons juvenils en les que tot moviment està acompanyat de guardes de seguretat, en els que l’objectiu màxim és impedir la fuga. Les figures educatives són secundaries i complementaries.

 

I quart. Si. Cal intervenir abans. Però, això significa utilitzar els mecanismes locals de mediació i resolució de conflictes, judicialitzant molt menys les transgressions. Cal que la resposta penal sigui ràpida i àgil (fa temps que de ser un justícia diferent ha acabat sent igual de burocràtica i ineficient que l’adulta). Per obligar els fiscals a aquesta rapidesa, abans, les faltes adolescents prescrivien si aquells no s’afanyaven. Ara, res d’això passa i habitualment, quan la resposta penal arriba, molts adolescents fa temps que estan en altres histories.

 

Tanmateix, intervenir abans no és internar abans. Fins i tot en els centres oberts positius (un parell existeixen) internar és una mesura contradictòria que cal valorar i, sovint, ajornar. Internar (no exactament tancar) abans és utilitzar una última canonada amb la que no ni ha retorn. Actuar abans és garantir ràpidament un acompanyament intens en llibertat, en el propi medi, per anar reconduint l’erràtica trajectòria dels adolescents que actuen saltant-se, amb gravetats diverses, les normes.

 

Per acabar. Poques vegades el tancament és útil (sovint és garantir nous delinqüents en el futur). Sabem, però, que el retorn al delicte definitiu desapareix quan en van fent joves una mica més madurs, a condició de facilitar un acompanyant llarg i tenir paciència social mentre encara tornen, provisionalment, al delicte.

No Comments
  • Josep M Jarque (@JosepMJarque)
    Posted at 18:14h, 13 Març Respon

    Aquest matí he llegit el que es deia al diari ARA i mentre avançava en la lectura em deia: en Jaume deu pujar per les parets. Quina parida!
    Amb els discapacitats passa quelcom de semblant, són molts els que volen volen posar-los , ja des de que neixen en un rail del que no podran sortir-se’n . La qüestió és que no se’ls vegi ni facin nosa.

    Josep Maria Jarque

    • JAUME FUNES
      Posted at 18:52h, 13 Març Respon

      Com em coneixes!!
      La veritat és que no he vist fins mitja tarda i he buscat on estava l’estudi sense trobar-ho. Després he descobert que era més gros encara haver-ho convertit en editorial caòtica … què farem …

  • eva
    Posted at 20:42h, 13 Març Respon

    d’acord Jaume amb els comentaris que fas, toques tots els temes que preocupen i ocupen als adults responsables que ens toca. Sempre diuen que són llenguatges diferents l’educatiu i el judicial, però la nostra experiència és que quan hi ha mesures de medi obert suficientment educatives els adolescents responen.
    Cal rapidesa en la resposta, en la primera transgrsió, això atura molt l’acte, des de la immediatesa del jove, escoltar al jove, escoltar als adults que són responsables del jove i saben el moment en el que s’està i que és allò capaç de sostenir i no,

    I sobretot que sigui d’anada i tornada… Algunes llibertats vigilades fan riure, el jove dient que farà coses n’hi ha prou, els serveis a la comunitat i les mediacions són molt més eficaces i educatives per la majoria de joves que coneixem.

  • Gerard
    Posted at 13:24h, 14 Març Respon

    Salutacions Jaume, i enhorabona per la teva tasca que sempre ens acompanya als que treballem en l’àmbit d’Institucions de Justícia Juvenil.
    Espero que això no et sembli cap intromisió al teu espai privat ( decidit, crec que m’he de fer un blog). Però aprofito per declarar-me d’acord amb tot el que comentes i de pas per qualificar d’incert el futur del nostre sistema de rehabilitació i educació social dels nens i joves.

    Coneixeràs que durant les darreres setmanes als educadors i treballadors de Centres de Justícia se’ns apreta i se’ns condicionen els recurssos i drets com a treballadors. La història de retallar el 15% està fent estralls i preveu un desànim brutal que afectarà als equips educatius i infraestructures (com si sempre haguessim estat ben amparats i recolzats pels nostres caps polítics!!!). Les declaracions al Diari Ara sobre l’efectivitat de la mediació i el treball dels casos des de la Llibertat Vigilada en detriment del tancament dels nois en centres no fan més que amagar la necessitat de retallar despeses d’on sigui. En aquest cas, devaluar la tasca i efectivitat dels centres és insinuar que hi ha opció de reduir places estalviant-se així més de 250€ per jove internat al dia. I així s’està fent. Ja s’estan tancant grups de nois a Montilivi i la previsió és tancar més grups a Til.lers, es recol.locaran els xavals a Can Llupià (els educadors d’aquest centre ja veuen com se’ls hi estan instal.lant lliteres per tot arreu i passaran a treballar amb grups de 20 i 25 joves) i a l’Alzina. Aquesta és la única maniobra imaginable i amb sentit que pensem que es pot dur a terme quan aquests dies la “psicosi” del que “faran amb nosaltres el que voldran” no deixa d’amenaçar la xarxa de centres i els seus educadors i tècnics. Evidentment que als educadors que sobrin als llocs on s’hagin traslladat els nois els fotran al carrer (aquesta també és la única opció imaginable i amb sentit que creiem que duran a terme els caps i polítics).
    Espero que tot plegat sigui un malson i que tot quedi en suposicions d’un col.lectiu indignat apunt de rebre una clatellada.

    Deixant de banda la crisi, segueixo pensant que parlar de reincidència en aquests moments i a sobre posant-hi a en Mohamed pel mig, només deixa lloc a creure que preparen el terreny per fotre-hi tisorada i a sobre fer-se una fotografia.

    Evidentment que l’internament en tancat hauria de ser la darrera opció en la reparació i socialització, però també és cert que hi ha molts nois esbojarrats al carrer que estan transgredint fortament i necessiten una aturada inminent en l’acumulació de delictes rera delictes. D’altra banda també hi ha casos de nois que cometen fets molt greus i potser no és necessari una mesura en tancat com a càstig sinó, com bé dius, una mesura d’internament des d’on se l’acompanyi per què no torni a cometre una tonteria tan grossa. Per això que només toca assimilar bé tots els casos que es jutgen i adequar la situació social del jove i el delicte que ha comès a l’obligació d’executar una mesura que realment el faci reaccionar sense perdre’s part de l’adolescència tancat en un centre. Així doncs, jo també desitjo no pensar que hi ha jutges i fiscals que juguen a fer “experiments amb gaseosa” segons la raça del noi, el cognom d’una familia gitana coneguda o el ressó social que ha provocat el seu delicte.

    Protecció de menors trampolí a centres tancats?: Si. Malauradament si, mentre acumulin en macrocentres a tots els xavals que han punxat la roda d’una directora d’una Llar Residencial de menors o que distorsioni la convivència d’aquest grup. Tens raó, també haurien de fer un repasillo al sistema de guardes i tutel.les en centres de DGAIA, i des d’aquí, aprofitar, i fer un treball de prevenció que eviti engrossir els centres de Justícia amb nois titllats pels propis educadors com a “carne de cañon” quan només tenen 13-14 anys.

    El risc de reincidència d’un noi que és apunt de finalitzar una mesura té molt a veure amb la motivació per afrontar la seva realitat plena de dificultats a superar. Les eines i els motius per adaptar-se a aquesta realitat li hem de facilitar els professionals (això és el que genera la nostra raó professional). Les ganes de viure i tenir una identitat també esdevenen motius dels que dependrà la reincidència d’un xaval. Hi ha casos de reincidència que venen provocats per la por. La por a perdre l’educador o tutor que els dirigeixi el rumb, la por a distanciar-se de tot allò prosocial i que sempre els ha esperonat durant el seu internament, la por a sentir-se abocats a un entorn on saben que hauran de fer mil esforços per sentir-se vius. Existiexen nois reincidents que tornen a delinquir perquè estan convençuts que el seu destí és acabar a la presó i així erigir-se com un mite de la delinqüència que respectaran en patis i mòduls de tractament (els encanta sentir aquesta emoció).
    Hi ha joves que responen agitant la seva relació amb el centre i generant incidents després d’un llarg procés a la institució mitjanament adequat. Intenten inconscientment enderrerir l’arribada de la seva llibertat per haver-se d’enfrontar novament a la crua realitat d’una família que li donarà l’esquena i una amics que el convidaran a consumir, delinquir i barallar-se. És una involució del noi amb la que sempre hi comptem en el seu procés de desinternament i que hem d’afegir en els protocols per treballar amb el xaval. Quants joves han tornat a fer un delicte lleu amb la idea d’allargar la mesura i així seguir internat i protegit de la seva realitat social i de si mateix? Per això penso que no caldria fer tants estudis estadístics en el risc de reincidència segons la procedència de medi obert o centre tancat sinó valorar més la situació personal i social de la que el noi queda penjat un cop finalitza la mesura. Fer un estudi sobre la reincidencia va més enllà dels PowerPoints amb gràfics de colors.

    Esperant escoltar-te algun dia en alguna ponència o debat interessant,
    Gràcies i novament salutacions.

    • JAUME FUNES
      Posted at 15:10h, 14 Març Respon

      Això és un espai per compartir i, especialment, per seguir pensant que no val qualsevol forma d’atendre els adolescents en dificultat i conflicte.
      Gràcies. Aquests espai també és teu

Post A Comment

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies