CINC NOVES I VELLES PREOCUPACIONS PERSONALS PER LA INFÀNCIA - Jaume Funes Artiaga
Les idees neixen de compartir. Aquest és el lloc web que recull tota la literatura i articles del psicòleg, educador i periodista Jaume Funes
educació, adolescents, drogues, consum, addicció, pantalles, psicologia, educación, adolescencia, drogas, pantallas, consumo, adicción
227
post-template-default,single,single-post,postid-227,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode_grid_1300,hide_top_bar_on_mobile_header,qode-content-sidebar-responsive,qode-theme-ver-10.0,wpb-js-composer js-comp-ver-4.12,vc_responsive

CINC NOVES I VELLES PREOCUPACIONS PERSONALS PER LA INFÀNCIA

CINC NOVES I VELLES PREOCUPACIONS PERSONALS PER LA INFÀNCIA

Avui, ha estat divulgat l’informe d’Unicef sobre la “Infància a Catalunya 2012-2013. Aquest és un text escrit com a document de treball, en tant que professional que havia estat Adjunt del Síndic (també es va demanar un text similar als altres dos ocupants del càrrec). Algunes parts han estat recollides a l’Informe.
En marxar de la institució del Síndic (abruptament i després de dos anys de batalla per la singularització publica dels drets dels infants i de la seva defensa), resumia a la introducció d’un llibre que aquell temps m’havia dut a consolidar un seguit (cinc) de constatacions sobre la realitat de la infància a Catalunya. Anys després, debatent amb les professionals d’Unicef l’informe Infància a Catalunya que ara es presenta, es tornen a encendre entre les meves reflexions i vivències moltes d’aquelles llums d’alerta.

Alertava que el concepte i la importància social de la infància eren molt precaris entre nosaltres. Era i és molt fàcil considerar que alguns nois i noies no són veritablement infants. Ens passava quan van aparèixer els adolescents que migraven sols. Ens passa ara quan, en reduir les prestacions familiars, diem que la condició d’infant no és suficient per a ser ajudat i cal que el pares siguin veritablement d’aquí. Segueix passant quan encara comptem “nens estrangers” i l’adjectiu pesa molt més que la condició infantil o quan oblidem que no poden ser ells i elles qui paguin les nostres crisis.

Recordava la nostra tendència a protegir objectes fràgils i la nostra dificultat per tenir en compte subjectes actius de drets. Denunciava com estàvem disposats a escoltar el que podien dir sobre com havia de ser la cavalcada de reis però no acceptaven crear mecanismes per a descobrir què senten i pensen de les mesures que prenem amb ells, com veuen les decisions adultes que condicionen la seva vida. Ara, el Comitè i Unicef ens recorden que és obligatori posar en marxa veritables mecanismes per a que, qui pren decisions, tingui en compte la manera d’interpretar la realitat que tenen els ciutadans i ciutadanes infants i les seves prioritats, si més no considera-les com es tenen en compte les de la tercera edat.

També constatava que tampoc ens produïa gaire neguit fer danys als infants. No es tractava de recordar maltractaments i abusos sinó de posar de relleu com moltes de les actuacions produïen maltractament institucional. Ja fos amb procediments administratius que no tenen en compte els temps de la infància, ja sigui am la utilització indiscriminada de les institucions del sistema penal, obviant la condició infantil, com a víctima o com a infractor de les normes. Segueix pendent l’assignatura del “interès primordial del menor”. Les normes no s’atreveixen a definir-lo, a concretar-lo en pautes a considerar, en procediments respectuosos que intenten esbrinar-lo. Continuem sent un país que posa contínuament en dubte real que calgui considerar primer allò que veritablement (investigat de manera honesta) és important per a un infant, per a un adolescent. Encara som resistents amb la possibilitat que vagin exercint progressivament la seva autonomia.

No cal dir que un dels forats negres de l’atenció a la infància el tenien i el tenim en el sistema protector. Entre les seves dificultats estaven i estan la inestabilitat permanent en la seva direcció, la manca d’adaptació a les noves realitats socials que fragilitzen la vida infantil, el predomini de la institucionalització com a mesura protectora, la reducció de totes les polítiques d’infància a les intervencions protectores. Avui ens alerten de que no podem seguir sense potenciar el suport familiar, sense fer dels acolliments familiars la mesura central, sense tenir una política d’infància en la què es situï la política protectora i no a l’inrevés.

Tot plegat, deia i crec que podem seguir afirmant, ens manca l’acceptació de la perspectiva d’infància. Una manera de mirar la realitat (la nostra i la seva), de descobrir les necessitats, de decidir què fer i com actuar, d’establir unes o altres prioritats en el pressupost, d’actuar professionalment, en la que es dona per suposat que els infants, els nois i les noies, tenen punts de vista (emocions, arguments, prioritats, desitjos, etc.) que són importants, que cal escoltar i als que cal donar un lloc adequat en el món adult. Aquest Informe, que primera vegada fa aterrar en la realitat de Catalunya la concreció del acompliment de la Convenció, pot ser resumit en aquesta idea: la societat adulta, els que manen i els que actuen, ha d’esdevenir una societat també de la infància, una societat en la que la infància té el seu espai i les persones adultes li fan un lloc en el seu.

Com que escric aquest text en la meva condició d’ExAdjunt no voldria acabar sense assenyalar que de nou (quantes vegades?) el Comitè ens recorda la necessitat de disposar d’una institució, separada, singular i independent, que sigui el referent públic de la defensa dels drets dels infants. Però, cap parlamentari es va atrevir a defensar un Defensor/a quan no fa gaire es va discutir la llei del Síndic i la nova llei d’infància. Encara conservo la nota del president d’alguna de les comissions parlamentaries en les que es debatien aquestes normes, en la que després de llegir-se els documents de la Convenció que li havia enviat, reconeixia que el Parlament era desconeixedor de les serioses raons existents per a pensar en crear-la. Qui té por, recel, gelosia, preocupació de que existeixi un defensor o defensora dels drets dels infants?
Jaume Funes
Ex Adjunt del Síndic de Greuges per a la Defensa dels Drets de la Infància i l’Adolescència

No Comments
  • Juan F. Berenguer
    Posted at 18:03h, 24 maig Respon

    Dirán: ¡Eso nos faltaba, los niños pensando desde pequeños¡ y, encima, ¡un departamento que proteja sus derechos y no se ocupe sólo de la criminalidad¡ ¡A dónde vamos a llegar¡ ¡El espacio es mío¡
    Saludos.

Post A Comment

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies