No vull independitzar-me ... així - Jaume Funes Artiaga
Les idees neixen de compartir. Aquest és el lloc web que recull tota la literatura i articles del psicòleg, educador i periodista Jaume Funes
educació, adolescents, drogues, consum, addicció, pantalles, psicologia, educación, adolescencia, drogas, pantallas, consumo, adicción
244
post-template-default,single,single-post,postid-244,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode_grid_1300,hide_top_bar_on_mobile_header,qode-content-sidebar-responsive,qode-theme-ver-10.0,wpb-js-composer js-comp-ver-4.12,vc_responsive

No vull independitzar-me … així

No vull independitzar-me … així

El 12 de setembre havia de ser entrevistat a TV3 en un del seus programes magazine de tarda. Començava el curs i calia parlar de les noves i velles complexitats que alumnat i professorat trobarien a l’aula. Unes aules que, d’entrada, tindrien 1.500 educadors menys i bastants milers d’alumnes més.
Havien preparat amb els redactors el contingut del guió i la possible orientació de la reflexió televisiva. Però, l’onze es va produir la gran manifestació i tots els fets associats i va quedar saturat l’espai informatiu del país. Varem acordar passar l’entrevista a la setmana següent, donant per fet que apareixerien forats informatius per parlar d’alguna cosa que no fos la independència de Catalunya. Però, de nou, suspensió. Encara “el” tema seguia sent l’únic tema.
La nova proposta era parlar relaxadament el dilluns 23. Tothom d’acord. Però l’entrevista de presidents a la Moncloa tornava a omplir les ones. Els productors em trucaven de nou per dir-me que preveien una nova setmana “molt carregada informativament” i que ho tornaven a deixar per més endavant.
Mentre sentia aquestes paraules veia com apareixia als diaris digitals la noticia de la brutal contrareforma del sistema educatiu que presentava el ministre Wert. Resultava, però, que el dilluns a Catalunya tindríem altres càrregues informatives més importants per comentar que no pas l’educació.
Tot i la meva comprensió i disponibilitat, cimentada com a periodista en temps de la dictadura franquista, no vaig evitar quedar immers en una profunda perplexitat. Tenia la sensació que aquesta anècdota era una mena de metàfora simple del que estava passant a Catalunya.
Dilluns ens trobarem davant d’una nova reforma educativa que ens retrotrau si fa o no fa als anys 50 del segle passat, que torna a segregar als nois i noies, als “quinquis” dels “pijos”, quan acaben la infància i encara no han sentit ni una primavera enamorada, que envia als de barri a una formació professional d’estar per casa, que en plena societat de la informació imposa l’academicisme més rovellat possible, … Però, ara, a Catalunya, aquest no és el tema. Només cal parlar d’independència. I torno a sentir que em tornen a ficar en paranys en els que no vull ser.
El primer d’ells és que, diuen, cal aconseguir primer la independència i després ja parlarem de la resta. Segons els discurs oficial que intenta ser dominant ara no toca parlar de tot ho altre. Ja tindrem temps, diuen. Ara, distreu.
A qui i de què distreu? Jo vull parlar de com vivim en un moment històric en el que els drets dels treballadors han estat retallats de tal manera que estan a punt de ser considerats esclaus. Vull parlar d’això … i de la independència. Jo vull parlar de com es carreguen els valors i el concepte de servei públic, com desmantellen l’educació i la salut. Vull parlar d’això … i de la independència. Vull parlar del infants que viuen en situació de pobresa i de com els que ens manen no tenen problemes en retallar les beques menjador. Vull parlar d’això … i (si el discurs oficial pot acceptar que aquests infants “són d’aquí”) vull parlar d’independència. Cal seguir? Jo no vull renunciar a parlar de les persones que pateixen, de les que posen la sang en les banderes, de les que són arraconades per a reduir el dèficit o construir el país. Jo vull parlar de tot això i de la independència alhora.
L’altre parany és el del posicionament. O ets patriota o ets traïdor. O formes part dels independentistes o dels espanyolistes. Més enllà de la fredor que em provoca tot anhel patriòtic (sigui USA, espanyol, català o gabacho) no m’agrada deixar en la foscor l’horitzó de la vella o nova proposta de vida col•lectiva. Pensem en un país en el que un vot a la Catalunya profunda seguirà valent com a tres o quatre del Baix Llobregat? Serà la Catalunya de les essències o la Catalunya de la societat global i en xarxa? La Catalunya sostenible i humana o la d’Eurovegas? La Catalunya a la que, de la nova reforma educativa, tant sols li preocupa controlar el currículum o la que exigeix poder construir un sistema educatiu modern basat en la equitat?
No vull independitzar-me, vull construir amb d’altra gent com serà la nostra vida col•lectiva independent.
Mentre pensava tot això, recordava un llarga conversa per la platja de Zarauz (Guipuzkoa) amb un gran educador, germà d’un membre d’ETA condemnat al procés de Burgos, en la que desesperadament em deia: aquí sempre t’obliguen a estar a favor d’uns i en contra d’altres, però la vida, les relacions, les amistats sempre són molt més complexes. Tinc tantes manifestacions a l’esquena per a defensar la justícia i a Catalunya que puc passar de que en treguin punts per no haver estat a l’última.
El problema és que, si el discurs oficial que pretén ser dominant, continua treballant per a que només parlem de la Catalunya abstracta i definint d’entrada qui és català i qui no, moltes persones honestes baixaran del tren. Sempre he defensat el nostre dret a decidir. Ja m’és igual si la solució passa pel federalisme, la confederació ibèrica o l’Europa amb un nou estat. Però, si demà tingués que decidir sobre aquest tema ho faria en blanc o anul•laria el meu vot.

No Comments
  • Jordi Bernabeu (@jordibernabeu)
    Posted at 10:38h, 24 Setembre Respon

    Hola Jaume,
    comparteixo moltes de les teves reflexions. Penso que l’eix “social” no pot anar deslligat de qualsevol proposta d’autodeterminació. I la polarització pot generar extrems excessivament oposats.
    I que també els que som d’altres generacions ho veiem i analtizem diferent.
    Però estic convençut que el dia que aquest país camini sol (administrativa i políticament parlant) tot anirà millor i es podrà discutir aquest tema de manera més òptima.
    Salutacions!!!!!!!!!
    Jordi

  • JAUME FUNES
    Posted at 11:08h, 24 Setembre Respon

    Hola Jordi. Gràcies.
    Deu ser això de ser d’una altra generació … que tenim algun desacord
    Fins ara no he trobat cap nacionalisme de bandera i pàtria que sigui primer social i, ho sento, el franquisme em va vacunar contra totes. És tant senzill com mirar a la història i veure a qui recorre la burgesia quan s’acosta una “revolució”.
    De les històricament dues ànimes d’Esquerra quina acaba triomfant sempre?
    Una anècdota d’ahir a un dels xats automàtics: un jove inicia un diàleg; dedueixo que és un antic alumne o un jove conegut i contesto; la seva primera pregunta és: ets català?
    La continuació del diàleg la deixo per a alguna columna… ara vaig a penjar una foto meva, amb 32 anys, a la Pica d’Estats amb la senyera.
    … Una forta abraçada

  • Jordi Bernabeu (@jordibernabeu)
    Posted at 10:42h, 26 Setembre Respon

    Mira si som d’una altra generació que t’escric amb l’edat que tu vas penjar la senyera a la Pica d’Estats 😉

  • Antonio
    Posted at 15:46h, 01 Octubre Respon

    Comparteixo la teva reflexió. Vaig estar a la diada del milió, i a la anterior, i vaig cridar “Estatut d’autonomia” quan encara no hi havia mossos sinó “grises”. Però no vaig estar entre el milió i mig. Nacional-socialisme, nacional-catolicisme, nacional-sindicalisme, … massa nacionalismes. La lluita d’un poble no és la lluita de les idees sinó de les persones… i per a les persones.

  • Cinta Vidal
    Posted at 06:17h, 02 Octubre Respon

    Hola Jaume,
    Toalment d’acord. En aquests moments o ets independentiste o ets espanyolista o ets un “bitxo raro”… Formigues que mirem un altre horitzó.
    Cinta

  • Sílvia
    Posted at 12:49h, 03 Octubre Respon

    Estic d’acord amb quasi tot el que planteges, però no m’agrada que parlis de la Catalunya profunda; alhora comparteixo el que dius en referència als vots.

    • JAUME FUNES
      Posted at 14:55h, 03 Octubre Respon

      Gràcies.

      Potser val la pena aclarir què vol dir “Catalunya profunda” (com serviria igual Amèrica profunda). Simplement vull remarcar tres idees:
      1. Cal que la democràcia sigui el més pròxim possible a “una persona un vot”, perquè sinó passa que les idees més conservadores que (no sempre) representen la població del país interior valen dos o tres vegades que les més (no sempre) obertes de la perifèria urbana.
      2. Com que bona part dels idearis nacionalistes provenen de fa alguns segles, incorporen a la idea (que molts defensem) de fer un país que es gestiona el més autònomament possible, conceptes com a deu, pàtria, terra, família, etc. amb els que molta gent no combreguem.
      3. Com que es tracta de construir entre tots, convé suprimir del llenguatge expressions com “els catalans de sempre”, “els del país”, els d’aquí, etc. Expressions molt habituals entre els representants (urbans i rurals, vells i joves) d’aquesta Catalunya profunda.

Post A Comment

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies