"La" pregunta dels que encara fem servir el cap - Jaume Funes Artiaga
Les idees neixen de compartir. Aquest és el lloc web que recull tota la literatura i articles del psicòleg, educador i periodista Jaume Funes
educació, adolescents, drogues, consum, addicció, pantalles, psicologia, educación, adolescencia, drogas, pantallas, consumo, adicción
295
post-template-default,single,single-post,postid-295,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode_grid_1300,hide_top_bar_on_mobile_header,qode-content-sidebar-responsive,qode-theme-ver-10.0,wpb-js-composer js-comp-ver-4.12,vc_responsive

“La” pregunta dels que encara fem servir el cap

“La” pregunta dels que encara fem servir el cap

Sovint, a algunes persones ens dona per opinar sense que ningú ens hagi demanat l’opinió. Aquest és el meu cas avui. No crec que allò que jo pensi sobre la independència i tot allò que l’envolta tingui valor, hagi de ser escoltat, llegit. Però m’he posat a escriure tant sols per deixar constància que penso, que no he deixat de pensar i que no tinc res a compartir amb qui em nega la meva capacitat de pensar.

A vegades sucumbeixo a la temptació de mirar els comentaris que els lectors deixen a les xarxes digitals del diaris sobre “el” tema del moment. Dura molt poc, perquè el que allà es diu té molt poc de diàleg i massa d’insult al contrari i no té massa sentit posar-se dins més àcid (no és que les cròniques o els articles de molts diaris serveixin per animar el dia…). Avui, escric més aviat deprimit per l’obsessió d’alguns en considerar que o defenses la independència de la nació catalana o ets un tebi, que dubta, posa pals a les rodes, no escolta el seu poble, ha de callar-se d’una vegada, etc. etc. Ara, disparen amb l’excusa de la pregunta. Persones i opinadors per als que només existeix una veritat, del passat i del present, posen a caure del cavall el PSUC (ara ICV), la lluita social, l’internacionalisme … tot el que no sigui el seu món de pàtries i banderes.

Ja no estic per explicar de nou i de manera moderna les idees que han donat sentit al meu compromís vital. Tampoc per deixar passar que ara vinguin, de nou, a conquerir el Baix Llobregat qui mai ha considerat ciutadans de primera les seves dones, els seus homes. Reclamo que em deixin en pau, però que sàpiguen que penso i no deixaré de ser infidel al dogma, solidari i un pel àcrata.

Quan somnio, imagino que podem parlar i es possible opinar, descobrir allò que tenim en comú i allò que podem ajornar, deixar en segon pla. Ja sé que no importen, que distreuen, però encara conservo tres idees sobre com organitzar la nostra comunitat.

La primera és que per damunt de tot, després de la condició humana, existeix la solidaritat de classe, la necessitat de considerar en primer lloc la condició d’explotats (explotats 2.0) que hauria d’unir a la majoria de la població. No em va cap organització de la societat que amagui o consideri secundaria a d’altres “comunions” aquesta condició. No estic per dedicar-me a reforçar pobreses i exclusions amb l’excusa que canviar això vindrà en una segona fase de la independència. Posats a somniar, jo somnio federacions de pobles a Europa, no entrar a ser un més del club. M’estimo més gastar les meves dosis d’utopia en lluitar per una realitat federada que no per la suma d’interessos nacionals.

La segona, es que al meu cap hi cab molt poc de nacionalisme, especialment de parafernàlia nacionalista (per suposat de l’espanyola, de l’USA, dels gavatxos o de qualsevol). Em passa l’electricitat quan sento “la nostra terra” (més aviat sol urbanitzable i de propietat minoritària) o “fer país” (no podria ser “construir comunitat”?). El meu romanticisme adolescent no té a veure amb himnes i banderes. Tremolo quan algú es posa a definir qui som perquè haurà de quedar clar qui no es. Per diferenciar-se com a comunitat, com a país si es vol, que desitja organitzar-se i conviure de manera singular no necessitem mística nacional. Podem ser sense necessitat de construir enemics i aguditzar el que ens diferencia d’uns altres.

Finalment, ja sé que al final de la meva utopia impossible defensaré la independència. Ja se, avui mateix, que tot plegat és més fàcil que ens deixin ser independents que construir una societat més justa.

Amics que avui no voleu veure altra cosa que votar independència si, deixeu-me seguir pensant, dubtant, imaginar a qui ajudo. Votaré amb vosaltres si em deixeu, ara ja, ser diferent.

No Comments

Post A Comment

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies