22 Nov La historia del Treball Social i un “mea culpa”
A vegades, els que tenim com a professió parlar en públic cometem dos errors: no identificar clarament el públic que ens escolta; no parlar d’allò que aquest públic espera sentir. També passa, més sovint, que bona part de qui t’escolta no està d’acord amb allò que dius. Però això no es un error sinó una virtut de tot diàleg.
El passat dia 20 de novembre participava en la presentació del llibre “Les associacions d’assistents socials i el Col·legi de Treball Social de Catalunya. 80 anys“, de Montse Feu i Gloria Rubiol, i vaig cometre tots aquests errors. El problema d’aquestes ficades de pota no és que et guanyis enemics sinó que perdis amics. I això és el que em pot passar amb la meva intervenció: perdre bones amigues amb les que he fet bona part de les “revolucions” de la meva vida.
Ho assumiria amb penitència si no fos perquè la presidenta del Col·legi m’avisa hores després de que algunes persones del públic es van sentir ofeses. S’acaba de complicar la meva situació quan rebo el missatge d’algunes de les professionals històriques del treball social, dient que el meu discurs estava ple de tòpics i invitant-me a discutir la veritable historia de la professió.
Com que, amb raó, les professionals d’aquesta historia no tenen perquè sentir que les he privat de la seva veritat vital i com que no vull tanta penitència, he decidit posar per escrit allò que veritablement vaig intentar dir (sense les bromes, els exemples o la ironia de la versió col·loquial). Potser, també serà bo que els professionals joves, molt lluny de la sala i del llibre, ho puguin llegir i entenguin els diàlegs que sobre el tema estem tenim a les xarxes.
Potser, algun dia, una lectura tranquil·la de l’acte descobrirà que la màxima difusió i coneixement es va produir a partir d’una piulada meva al Twuiter, amb la primera foto, en la que tot just començat l’acte escrivia: “La historia del treball social. Generacions de dones compromeses en estar al costat de les persones“. Així va ser l’inici d’un “desastre” posterior.
Això és el que vaig dir a la meva intervenció, que inevitablement havia de ser breu i sense possibilitats de matisacions. El lector aliè ja disculparà la llargada del text, impròpia de la comunicació virtual.
Què és aquest llibre?
No soc el presentador adient d’un text com ara aquest. Soc dels que, per molt que s’esforci, no se sent convocat per la historia. A més, sovint he dit que alguns col·legis professionals són simples sindicats grocs. No és el cas de l’associació que ens ocupa, ni ara ni en el passat, però altres col·legis ho han estat sempre.
Què és aquests llibre? La gran llista d’un nombre important de persones que han treballat i han viscut pensant en la comunitat, construint el bé comú.
El paper de les associacions
Quasi 100 anys des dels inicis de les associacions d’assistents socials i del col·legi, el relat d’un llibre com ara aquest demostra que la seva gran tasca ha estat successivament al servei de tres pretensions:
- Construir una professió sobre el no res. Amb la República i als anys 20 comença tot.
- Defensar una professionalitat. Estructurar un relat per demostrar el rigor de com s’havien d’exercir moltes de les tasques socials. Fent veure, abans i ara, que no es tracta de posar voluntaris benvolents.
- Renovar un discurs professional que envellia amb facilitat en una societat acceleradament canviant. Un discurs que, avui, en gran mesura ha de tornar a ser nou.
Podríem dir que les associacions han fet la tasca de construir i renovar el discurs sobre les formes humanes d’estar al costat de qui té dificultats.
Ara formem les “Juanis”
En 80 anys la professió ha tingut molts noms i s’han produït molts canvis en les persones que s’hi dedicaven.
A l’inici, eren “Visitadores”. Seria interessant estudiar el per què eren anomenades així i què queda de les feines que tenien l’encàrrec de fer. Visitaven famílies per comprovar la “moral” i barris per…(?). Una part de les feines que avui, per exemple, tenen encarregades les professionals que s’encarreguen de la renta d’inserció no són gaire diferents. Han de comprovar la bona moralitat social (els requisits) de qui la rep o l’ha de rebre.
Després va venir la paraula “Assistent”, a la que no acabo de trobar sentit més allà de derivar-se d’algun anglicisme[1] i finalment “Treballadora” social. Paraula a la que tampoc acabo de trobar sentit, tot i que si ho té la feina”treball social”. Entre mig també varen existir les “assistents socials psicòlogues”.
En aquesta historia em resulta interessant descobrir com ha evolucionat el tipus de persones que, amb la successiva creació d’Escoles i després de Facultats, accedeix a la professió. Les autores del llibre transcriuen a la seva pàgina 36 el relat del llibre de Joan Estruch (“Sociología de una profesión“) que diu el següent sobre els anys 60: “Es el tiempo esperanzador y preñado de futuro en el que unas señoritas voluntariosas y con espíritu apostólico abierto, pertenecientes a una clase que no les permitía afiliarse a movimiento obreros católicos, pero llenas al mismo tiempo de inquietud social y normalmente libres de todo compromiso, acuden a las escuelas de asistentes sociales para estudiar algo más que una profesión“.
Ja fa dècades que a les Escoles i Facultats venen joves de barri, les “Juanis” de L’Hospitalet. Noies que viuen en propia carn les dificultats del barri i que han d’ajudar persones dels mateixos barris que elles. Si més no, ja no existeixen les distàncies culturals i la formació pot tenir un altre sentit.
Les paraules d’una professió
En revisar la història podem trobar que el treball social ha estat una feina i una professió definida per paraules com ara ajuda, control, suport, gestió/gestoria, acció social, acompanyament… Una pluriformitat de conceptes per descriure una professió que no pot ser definida per unes tècniques pròpies específiques (no és cert, per exemple, que pugui ser definida per l’entrevista social). Que tampoc pot ser definida per un àmbit d’intervenció. El treball social ha anat incorporant-se a camps diferents i resulta curiós com es va descobrint la seva necessitat en cadascú d’ells
Una professió que probablement tingui que ser en gran mesura definida per les maneres de fer, per la forma amb la que s’ocupa de les persones.
Ocasió per a una proposta reflexiva
Mirant cap endavant, crec que el llibre pot suggerir una triple proposta reflexiva:
- On situar “el social” (la qüestió social, els aspectes socials, els factors socials) avui, en una societat en xarxa. Necessitem reivindicar que totes les professions siguin socials (psicòlegs o metges, per exemple, no poden referir-se als aspectes socials com quelcom no inherent a la persona o aliè a la seva professió). Hem de preservar per als treballadors socials la funció d’advertidors, recordatoris permanents que la vida i les persones són una permanent complexitat. És l’única professió que mai podrà prescindir d’ocupar-se alhora de les persones i els seus grups, la seva comunitat. Sempre sereu professionals de la comunitat i d’alguns tipus de revolució col·lectiva.
- Com passar (recordar com es va passar) de l’apostolat i l’afiliació social a l’activitat professional rigorosa. Les joves generacions ja no tenen ni idea del que significa apostolat, però totes les religions fan una mena de treball social destinat a fer proselitisme, a mantenir la fe. L’església catòlica no és diferent. Va tenir un paper importantíssim en el desenvolupament de la professió i en el suport als professionals implicats en reduir els patiments socials en el temps franquista, però no hem d’oblidar de com varem tenir que transformar els discursos i les raons de l’atenció. També feia el mateix el franquisme, mantenint una acció social destinada a evitar la desagregació envers el règim. Els professionals de les seves escoles també van provocar el canvi i van tenir la capacitat de construir un nou discurs, ara sí, professional. Avui hem de definir què vol dir una professió rigorosament implicada, que està al costat de les persones per ajudar-les a gestionar activament la seva realitat.
- Revisar permanentment al servei de qui estem, al servei de qui ha d’estar el treball social. No és el mateix ocupar-se dels pobres de solemnitat de sempre que de les noves vides sense futur. Els pobres d’abans podíem anar al cel. Els d’ara no. És clau no convertir-se en proveïdors d’arguments per a la resignació, aprendre a dinamitzar les desesperances.
Per a què ha de servir el llibre
Un llibre com el que les companyes han escrit ha de servir per a recuperar valors i pràctiques perdudes (també per oblidar moltes altres). Ha de servir per mantenir tot allò que era i és essencial. Ha de servir, especialment, per a innovar. 80 anys donen per molt en la feina de definir el treball social en una societat com la d’avui: extremadament complexa, acceleradament canviant, mestissa, hibrida i cada vegada més injusta.
Gràcies per la vostra atenció.
Després va esclatar l’incendi que sense voler havia provocat, equivocant-me de públic i de discurs. Provocava crisis quan devia haver estat estimulador d’agraïments pels compromisos vitals de moltes persones.
Van ploreu moltes crítiques.
Al final, tot just, vaig tenir temps de recordar el següent:
Els educadors que treballen a les presons ho fan bé, però això no converteix en bona la presó. Vull deixar testimoni que vaig descobrir el treball social de la mà de Judith Emperanza (assistent social de la parròquia) i d’Anna Martinez (excel·lent afiliada al Partit Comunista). Així era la realitat als inicis dels 70.
Hauria volgut afegir: En companyia de la gran amiga, ja desapareguda, fundadora de l’escola de treball social de Pamplona, Conchita Corera, vaig descobrir que el treball social neix de fer possible el doble dret de moltes persones: el dret a rebre determinades prestacions i el dret a tenir al seu costat un professional disposat a acompanyar-les en els seus itineraris de canvi. Però les flames ja ho envaïen tot.
Abans de marxar encara vaig piular: “Un llibre que ajuda a entendre una professió compromesa“. Nou error: entre el públic ningú estava en la tribu del Twiter.
Ja ho deixo estar. Espero no haver perdut amigues.
[1] Les autores del llibre en fan notar la meva ignorància recordant que es tracta d’un gal·licisme.
No Comments