EL PACTE ESCOLAR: a casa ens preocupem pel que fan a classe i a l'escola pel que fan a casa - Jaume Funes Artiaga
Les idees neixen de compartir. Aquest és el lloc web que recull tota la literatura i articles del psicòleg, educador i periodista Jaume Funes
educació, adolescents, drogues, consum, addicció, pantalles, psicologia, educación, adolescencia, drogas, pantallas, consumo, adicción
461
single,single-post,postid-461,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode_grid_1300,hide_top_bar_on_mobile_header,qode-content-sidebar-responsive,qode-theme-ver-10.0,wpb-js-composer js-comp-ver-4.12,vc_responsive

EL PACTE ESCOLAR: a casa ens preocupem pel que fan a classe i a l’escola pel que fan a casa

c0wtuj65sz

EL PACTE ESCOLAR: a casa ens preocupem pel que fan a classe i a l’escola pel que fan a casa

 

Crec que era cap al final de 2013. Havia acceptat debatre a la radio sobre els deures escolars. Jo diria que va ser una col·laboració força resignada. Tanmateix pocs dies després em trucaven des de l’Editorial EUMO amb la petició d’escriure un llibre sobre el tema. La seva editora tenia el convenciment que un llibre així podia interessar molts pares i mares.
La veritat era que la proposta no m’apassionava. No és que estigués posicionat ja a favor o en contra (d’entrada sempre cal estar en contra de quasi tot… especialment si és oficial) sinó que sentia que no era una qüestió central en l’educació que els infants i adolescents necessiten avui. Era com si em preguntessin, per exemple, “els llibres de text han de ser gratuïts?”. Quan la meva resposta segur que seria: “es que jo el que vull és que no tinguin llibres de text”. No es que estigui a favor en contra dels deures -havia dit a la radio- és que no sé què pinten en l’escola que jo vull tenir.
La escola de la meva filla és molt bona: posa molts deures
A l’educació, determinats debats són cíclics. Sembla que han desaparegut però tornen. Sovint reapareixen perquè realitat i reflexió pedagògica caminen força separadament. Sentia que els deures estaven entre uns d’aquests debats suposadament superats i que malauradament retornaven.
Jo estava en plena producció d’idees per al llibre “Álex no entiende el mundo” i vaig demanar temps. Però, encuriosit, anava posant idees entre les meves neurones, escoltant pares i mares, ajudant a fer deures a la neta, cercant textos actuals per veure com em podia donar sortida a aquella demanda. Vaig trobar que tot plegat seguia generant una forta confrontació entre pares i mestres (entre els propis pares i dins del professorat) i entre aquest dos actors i les administracions educatives. Venia a ser la peça clau de les discrepàncies sobre els encàrrecs que ha de tenir l’escola avui.
En algunes escoles que conec fan filosofia a 3er de primària i els nois i noies s’ho passen d’allò més bé argumentant. Però, a vegades, apareixia una alumna recordant que a casa no ho entenen. Comunicava que els seus pares deien que a l’escola s’han aprendre les taules de multiplicar. Tots els alumnes de les escoles de primària actives arriben un dia a l’institut. Per ells i elles i per les famílies arriba un canvi sobtat: descobreixen els exàmens i els dures feixucs a fer cada dia, cada cap de setmana.
Pensant en les famílies que volen endarrerir tant com podem l’entrada del seu fill o filla a l’escola i, alhora, en les famílies que volen que tinguin ocupat des de petits tot el seu temps, escolar o extraescolarment, em vaig trobar reivindicant la infància. Són infants i adolescents o són alumnes? Els deures estaven al servei de que tinguin infància o de que aprenguin aviat a ser personetes serioses? Per què no compta per a la nota dels dijous anar amb la mare al cinema o al planetari el dimecres?
Alguns pares i mares venien a dir: “si jo haig de controlar cada dia que facin la feina de l’escola, per què no controlen a l’escola si fan la feina de casa?”. Descobria molta mala maror. La batalla dels deures no deixava de ser un conflicte anecdòtic en una relació cada vegada més complicada entre les famílies i l’escola. Separació i desacord que els deures aguditzaven. !Com han de fer deures si ni tant sols estem d’acord (no ens ho hem explicat mútuament) en allò que han d’aprendre, en què consisteix educar, com s’aconsegueix avui educar i ensenyar¡¡¡
La peça final de la desigualtat
Em van venir totes les ganes d’escriure el llibre en descobrir un gran oblit, un secret amagat: els deures són fonamentalment una extraordinària manera d’aguditzar la desigualtat social. Com pot fer deures a casa qui no té cap pare o mares disponible quan arriba? L’escola que fa dependre els seus resultats de tenir que fe deures esdevé automàticament una fàbrica de fracàs acadèmic, que esdevindrà fracàs educatiu, derivat de la desigualtat social.
I tant que pagava la pena posar-se a escriure! Els deures venien a ser con la peça més significativa del retorn d’una escola que aparca l’educació per instruir, que ensenya a aprovar i no a aprendre, que converteix els temps de la infància en temps d’acadèmia. A més, resultava ser una significativa font de conflictes en la jornada familiar, que situa cada dia al pare i la mare en la tessitura d’escollir entre allò que al seu fill li convé fer i allò que ha de fer per no tenir problemes a l’endemà a l’escola. Tampoc podia oblidar que un pare, una mare que fan deures amb els fills primer han de aprendre com es fa de pare, de mare, i com cal preocupar-se de tota la vida i no tant sols de l’escola.
Ho vaig escriure pensant que a la meva vida professional no havia trobat cap mare o pare que no volgués educar bé el seu fill. Tanmateix, poques vegades podien compartir respostes a les seves incerteses educatives, singularment les escolars.
El llibre estarà el mes vinent a les llibreries. En tot cas, aviso que acaba així:
Val. Sí. Han de fer deures… han de fer «deures»… si no són deures, si l’escola que els posa és diferent, si no impedeixen jugar o sortir, si són la continuació d’un desig de saber que ha nascut a l’escola, si estudien a casa i fan els deures a l’escola, si no tenen fitxes, si poden fer servir el mòbil, si l’escola ha explicat als pares què estan aprenent, si… si… Temo que pocs dels deures que els pares i els fills fem tenen aquestes característiques.
No Comments

Post A Comment

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR