Viure i fer escola en clau de problema - Jaume Funes Artiaga
Les idees neixen de compartir. Aquest és el lloc web que recull tota la literatura i articles del psicòleg, educador i periodista Jaume Funes
educació, adolescents, drogues, consum, addicció, pantalles, psicologia, educación, adolescencia, drogas, pantallas, consumo, adicción
348
post-template-default,single,single-post,postid-348,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode_grid_1300,hide_top_bar_on_mobile_header,qode-content-sidebar-responsive,qode-theme-ver-10.0,wpb-js-composer js-comp-ver-4.12,vc_responsive

Viure i fer escola en clau de problema

Viure i fer escola en clau de problema

Quan un adolescent mata a l’escola la perplexitat i el dolor expliquen perfectament que les reaccions i les anàlisis no siguin les correctes. Uns i altres hem fet el que hem pogut aquests dies. Però, passats un dies, rebia del diari ARA l’encàrrec d’escriure un article paral·lel i diferent al que el meu company de columna al suplement “Criatures”, en Xavi Gual, havia enviat a la redacció (tot dos articles a http://jaumefunes.com/system/files/Sobren%20adolescents.pdf ) i no podia fugir d’estudi. Sé perfectament que tots dos tenim lectors i lectores diferents, especialment contraposats, i la meva discrepància pedagògica i educativa amb bona part del que diu a la seva columna “Al sortir de l’escola” és habitualment intensa, però mai la poso per escrit. Aquesta vegada, tampoc volia fer cap cara a cara, així que vaig optar per no contestar el que deia i parlar d’allò que fan profes i escoles que, tenint el mateix alumnat que el a la classe, aconsegueixen mantenir veritables propostes educatives acollidores.

Però, quan fuges del debat caus en un parany. Mirada la pàgina publicada al diari sembla que un veu una cara real i, l’altre, se la inventa. Que un parla de realitat i l’altre de desitjos. Que el infern és infern malgrat les bones voluntats. Que un és profe currante i l’altra especialista en … dir què s’ha de fer. Pitjor encara, que tota la discussió ha d’estar centrada en la llista de categories d’alumnes que ha de tenir en el seu si (contenidor diuen) l’escola. Con que, a més, el dolor ens impedeix posar en crisi el professorat, donem per suposat que tothom és adequat, tothom ho fa bé. Finalment, la singularitat del cas (millor dit la lògica personal del fet) se suposa que ens obliga a no parlar de la institució escolar. Totes fan el possible per aguantar adolescents inaguantables. Fora de les pàgines del diari he dir que no, que al meu parer el debat no és sobre allò que cadascú veu a l’escola, sinó sobre l’escola que un si altres adolescents necessiten.

Soc un carroza amb una experiència dura

El diari no va publicar la rubrica que acompanyava la meva signatura: “Al 1974 ja educava a una escola de FP“. Els lectors, especialment joves, que no em coneixen seguiran identificant-me com a psicòleg i educador (amb experiència, no se sap quina, de despatx). La veterania ni és ni ha de ser cap argument (més aviat el contrari), però en llegir que algú cataloga el meu text de “candidesa irritant” he pensat en fer memòria. La meva historia educativa comença posant en marxa noves escoles de formació professionals per a nois i noies que venien fets caldo de l’escola primària. No trencaven el rellotge com a la classe que descriu en Xavi Gual perquè no teníem, però barrejaven les “libretas rubio” amb escopetes retallades. L’escola parroquial que vaig ajudar a transformar va ser després una de les més significatives escoles actives del CEPEC.

Tranquil·litat, no seguiré. Quaranta anys després visc tant en un “altre món” com en retreuen, que encara no fa una setmana estava treballant amb els educadors d’un centre de menors per veure com ajudar adolescents que volen desaparèixer, deixar d’existir (dos d’ells ho han aconseguit el darrer any). Podem fer servir la pròpia experiència educativa per argumentar tant sols si ha servit al llarg del temps per ajudar un altre a créixer, saber, conviure, deixar de patir. Però, deixen les comparacions.

Tampoc val el “vingui a la meva classe!” com proposta desqualificadora. ¿Té alguna importància per al lector saber què estava fent l’autor dies o setmanes enrere? Ja que algun lector s’ho pregunta li explicaré: divendres, a la meravellosa hora última del mati, estava amb 100 (cent) adolescents de 4rt d’ESO, d’una escola pública de la perifèria complicada, parlant d’un llibre, sense que passada la primera hora els adolescents volguessin marxar; la setmana anterior treballava les magnituds proporcionals a un grup de PFI a partir de l’alcohol que tenien els cubates que havien pres el cap de setmana. Podria no haver estat així i les raons, els criteris per parlar d’una altra escola serien els mateixos, encertats o no.

El debat és com encarar la complexitat d’educar els adolescents avui

Així que, si volem parlar de la profunda complexitat d’educar adolescents avui en l’escola academicista que ens imposen, deixem de costat la desqualificació per l’experiència o per la suposada distància. Em conformo amb parlar avui d’una de les velles qüestions de fons: si tot el problema són els subjectes o l’escola que ha de contribuir a educar-los.

En fugir del debat he pogut donar per bo que es tracta de discutir sobre la ineducabilitat d’alguns alumnes i sobre com una part d’ells no caben, no han d’estar a l’escola. Debat que porta implícit que la incompatibilitat entre l’escola i molts adolescents és una qüestió només dels adolescents. No cal acceptar cap llisó de pedagogia, didàctica o psicopedagogia per comprovar que el mateix alumne aguanta una escola i no una altra, una classe i no un altre, un profe i no un altre. Algunes escoles fabriquen conflictes i aguditzen problemes. D’altres creen climes en els que determinats conflictes no es produeixen i es canalitzen bona part de les tensions. Una llista de subjectes problemàtics no aporta res. Una llista de dificultats educatives condueix a cercar recursos i estils educatius per entomar-les. També amb els adolescents bronques es pot fer una altra escola. També l’escola genera adolescents bronques.

Fer un debat sobre les “tares” de l’alumnat no aporta cap llum educativa. A més, aconsegueix que el focus ja no es pugui posar en el professor. Així queda clar que res de la dificultat té a veure amb la seva professionalitat, el seu estil, les seves expectatives, la seva expertesa educativa. Hem de donar per bo que fer classe i explicar l’assignatura és el seu paper, que els alumnes ho han d’acceptar tant si volen com si no. Qui i com defineix la tasca d’un professor? Ja no parlo de les famílies o del barri que sembla que no són altra cosa que variables que distorsionen.

A vegades trobo col·legues que em responen que el seu paper és explicar el pronom feble, que per això han fet oposicions. Acceptaria que primer exigeixin que l’administració i la societat facin el favor d’aclarir-se sobre el que els demanem. Però el professor és un professional al servei de l’educació, un professional que mira de ser una veritable oportunitat educativa en la vida dels adolescents que apareixen a la seva aula. Molts i moltes això és el que fan, amb proximitat i rigor, posant-se contínuament al dia. D’altres, sembla que porten una vida de condemna a galeres, fustigats per adolescents insuportables.

¿Per què no puc demanar als companys i companyes educadors observar, escoltar, preguntar, acostar-se, generar desig de saber, descobrir les seves vides, connectar amb el seus interrogants, reduir en allò que es pugui els seus malestars, fer de l’escola un espai acollidor?

Molts i moltes ja ho fan, malgrat l’administració educativa

(… per uns dies, espero no tenir que parlar més del tema)

No Comments

Post A Comment

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies