Què més podem dir sobre pobresa i infància? - Jaume Funes Artiaga
Les idees neixen de compartir. Aquest és el lloc web que recull tota la literatura i articles del psicòleg, educador i periodista Jaume Funes
educació, adolescents, drogues, consum, addicció, pantalles, psicologia, educación, adolescencia, drogas, pantallas, consumo, adicción
800
post-template-default,single,single-post,postid-800,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode_grid_1300,hide_top_bar_on_mobile_header,qode-content-sidebar-responsive,qode-theme-ver-10.0,wpb-js-composer js-comp-ver-4.12,vc_responsive

Què més podem dir sobre pobresa i infància?

Què més podem dir sobre pobresa i infància?

Han aparegut multiplicitat d’informes destacant la gravetat de les dades en augment sobre la pobresa que afecta els infants, sobre els impactes de la desigualtat en les seves vides. Té sentit dir o escriure alguna cosa més?

El projecte Reflexions: la pobresa amb ulls d’infant s’iniciava el darrer trimestre de 2014 just quan veia la llum el Report Card d’Unicef El infants de la recessió. I justament posava fi als seus debats quan, al gener de 2016, Oxfan Intermon publicava el seu darrer informe sobre Crisi, desigualtat i pobresa. Entre les dues dates, al llarg de tots aquests mesos, han aparegut multiplicitat d’informes destacant la gravetat de les dades en augment sobre la pobresa que afecta els infants, sobre els impactes de la desigualtat en les seves vides i sobre la insuficiència profunda i crònica de les respostes. Té sentit dir o escriure alguna cosa més?

Els professionals que hem compartit aquest projecte creiem que sí. Trobàvem i trobem tres raons per fer-ho. En primer lloc l’opinió pública sembla estar-hi immunitzada. Una foto, una dada nova, provoquen reaccions d’una certa intensitat però de durada molt curta. De manera similar, la sensibilitat política dominant no passa de ser poc menys que càlcul electoral força lluny de les realitats i necessitats de la infància. Finalment, els professionals que treballen amb els infants i adolescents veuen com l’emergència, la saturació de demandes i les retallades van empobrint el seu discurs, les seves propostes d’atenció. Creiem que, potser, una paraula diferent, nascuda de l’intercanvi, era i és encara necessària.

Pensar diferent. Actuar pensant

Si hem pensat, hem debatut i hem escrit, no ha estat per la necessitat de fer un nou informe –els existents són prou rigorosos i convincents– sinó per haver constatat que sovint les lectures i les interpretacions que es fan estan desfasades en el temps, són lectures adultes que no tenen en compte els veritables impactes sobre les infàncies actuals. Assenyalen problemes i obliden desatencions. No serveix qualsevol anàlisi. No totes les anàlisis parteixen de l’infant i l’adolescent com a subjecte actiu de drets.

Encara resulta més greu el desacord si parlem de les respostes. Més enllà de la seva escassedat, la realitat és que queden atrapades per l’emergència, no responen a les necessitats objectives de la infància, ningú avalua si fan mal, queden lluny del disseny respectuós de recursos que pensen en el dia a dia d’infants i adolescents. Està molt clar que no serveix qualsevol anàlisi, però encara ha de quedar més clar que no serveix qualsevol resposta. Bona part de les respostes que avui donem no passen de ser “cures socials pal·liatives”.

Potser està tot dit però tot –gairebé tot– està per fer. Bona part del que diem s’ha de dir de diferents maneres, canviar enfocaments, il·luminar zones intencionadament fosques. Bona part del que fem s’hauria de fer de diferents maneres. Necessitem mantenir una lectura integradora, des de diverses perspectives professionals i des de diferents pràctiques i experiències, que eviti fer mal, que no fragmenti les seves vides i les carregui de nous estigmes.

Peregrinar per obtenir ajuda

Hem oblidat que també vulnerem els drets dels infants quan un professional no té ni l’encàrrec ni el temps d’escoltar, no observa les seves vides, no es pot parar a reflexionar si la forma d’atenció és l’adequada. Sovint, l’emergència i l’absència de recursos fa que s’estiguin aplicant respostes inapropiades que, a més, no poden ser posades en qüestió.

La nena que no podrà anar d’excursió amb la seva classe perquè no té diners potser els acabarà aconseguint si la seva mare supera el recorregut que haurà de fer per obtenir-los. La beca de menjador la pagarà un ens (Consorci, Consell, etc.), però, com que no serà suficient, caldrà cercar també la finestra de serveis socials. Si aquests han exhaurit les seves bestretes, vindrà alguna ONG que ajudarà si tot falla. Serà qüestió que mares i fills aprenguin a fer la peregrinació de l’ajuda.

Hem pensat i hem escrit perquè necessitem una mirada conjunta –dels diferents professionals– amb una comprensió de la realitat integradora de diverses perspectives. Hem pensat, debatut i escrit perquè també ens cal una mirada conjunta, polièdrica i global sobre les respostes. Una mirada compartida, un pensament comú sobre el que convé fer i allò que no hauríem de fer –ni en temps electorals–.

Acumular accions i papers. L’ajuda per ofec

Quan els processos vitals de les persones es compliquen calen processos d’ajuda flexibles i no ampliació de processos burocràtics. Les dificultats complexes no necessiten ampliació de documentació sinó entramats de treball compartits, de treball conjunt.

La precarietat, la insuficiència i la inestabilitat dels recursos d’atenció a la infància han potenciat que l’atenció esdevingui una mena d’acció addictiva, amb la qual s’intenta de diverses maneres que totes les necessitats d’un infant quedin finalment cobertes, sense importar gaire com. Sumem beques perquè es quedi al menjador. Li posem un taller de deures. Afegim alguna hora de ludoteca. Garantim que si més no bereni ja que no soparà. Mirarem que a les vacances no es quedi sense fer res…

Però empobrir és fonamentalment robar a un infant oportunitats vitals necessàries. Atendre sempre és garantir, de diferents maneres, les oportunitats vitals que tot infant té dret a tenir per rebre resposta a les seves necessitats –al llarg de les diferents etapes evolutives–.

Documents que aspiren a ser compartits

Hem pensat, debatut, compartit, escrit, perquè les situacions d’empobriment, si a sobre van acompanyades de retallades de recursos, de professionals i del seu temps, el que fan es portar al límit els recursos socials, posar al descobert la seva inadequació per ser veritablement útils a les persones i les seves dificultats actuals.

I, en aquestes situacions límit, augmenta la impotència dels professionals davant el patiment i l’empobriment injust dels infants a qui volen ajudar adequadament. I tot això exigeix poder renovar les mirades, poder compartir en equip les incerteses, poder valorar si, fent el que fan, veritablement esdevenen professionals útils per ajudar les persones a canviar les situacions en les quals ha entrat injustament la seva vida.

Llegir el document sencer del que ha sortit aquest resum

No Comments

Post A Comment

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies