A QUÈ ESPEREN PER CANVIAR? LA PROTE NI DONA NI TREU VOTS PERÒ PODRIA SER ÚTIL ALS INFANTS - Jaume Funes Artiaga
Les idees neixen de compartir. Aquest és el lloc web que recull tota la literatura i articles del psicòleg, educador i periodista Jaume Funes
educació, adolescents, drogues, consum, addicció, pantalles, psicologia, educación, adolescencia, drogas, pantallas, consumo, adicción
1245
post-template-default,single,single-post,postid-1245,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode_grid_1300,hide_top_bar_on_mobile_header,qode-content-sidebar-responsive,qode-theme-ver-10.0,wpb-js-composer js-comp-ver-4.12,vc_responsive

A QUÈ ESPEREN PER CANVIAR? LA PROTE NI DONA NI TREU VOTS PERÒ PODRIA SER ÚTIL ALS INFANTS

A QUÈ ESPEREN PER CANVIAR? LA PROTE NI DONA NI TREU VOTS PERÒ PODRIA SER ÚTIL ALS INFANTS

Una vida, entre d’altres, destruïda

 

Com que estic tancat tinc molt més temps per pensar. No puc buidar de cap altra manera el meu cap.

Diuen que no tenia encara dos anys. Sembla que la mare no em cuidava prou bé (em queda un record fosc, de més tard, quan era més gran i en deixaven veure-la). De cop i volta em vaig trobar en un casa gran, diferent. Ara sé que era un centre dels que diuen que són d’acollida.

Passava el temps i com que ho de la mare no s’aclaria em van canviar de centre. D’aquest recordo més coses. Conservo una mena de sentiments estranys. Una barreja entre la preocupació per la mare i la confusió, la por de no saber per què estava jo allí. Només se que vaig tenir que aprendre a estar amb d’altres xavals que sentien pors similars o amb nois més grans que es feien els amos. L’educadora del centre d’acollida que semblava estimar-me no va venir amb mi al nou centre. Crec que en aquell temps va començar aquest sentiment que no em puc treure: estic definitivament sol.

Un dia, passats els mesos, em van dir que aniria a viure amb uns oncles. Estava bé això de tornar a tenir família. Però, tampoc va durar gaire. Si els que em repeteixen -quan em porten al despatx- que es preocupen per mi ho haguessin mirat bé abans, haurien sabut que les abraçades de la mare eren poques però millors. No se si la mare hauria pogut ser millor, però crec que ningú d’ells la va ajudar a aconseguir-ho.

De nou a un altre centre. En aquest vaig estar temps, anys. Fins que algú va pensar que, si m’havia d’estar per sempre, potser estaria millor en una altra família. Tot i no tenir res a veure amb mi em van acollir molt bé. Tornava a importar a algú. Un pare i una mare estaven per mi, es preocupaven de com m’anava l’escola o de saber si era feliç. Tornava a estar en una casa!

Tanmateix, alguna cosa no m’acabava de funcionar per dins. Tenia nou o deu anys i sentia com se m’acumulava la ràbia. A l’escola no podia estar quiet molta estona. La senyoreta potser tenia raó però havia d’entendre que necessitava portar-li la contraria. Es prenien massa en serio que em barallés força vegades. La família nova em va portar a diferents loqueros, però ni ells ni jo hem aconseguit parlar de com em sento per dins, especialment quan vaig créixer. Si que sé que en la carpeta meva que tenen allà, en les oficines on s’ocupen dels nois com jo, van posant papers i més papers explicant que soc difícil.

Aquesta família que m’acollia m’estimaven molt i jo els estimo molt encara. Però va haver un moment en que no podien més amb mi. Ho entenc. Posava potes amunt la seva vida. Acaba sent difícil que algú m’estimi amb les bronques que provoco. La ràbia em pot. El resultat va ser anar a parar de nou al centre en el que he passat els últims anys de la meva vida.

Al centre, la veritat, la he liat moltes vegades. Ara soc més gran. He canviat i necessito anar al meu aire. Ja no soc el crio que era. A l’institut no aconsegueixo que acabin de funcionar les coses. Voldria ser com els altres, tenir amics, ser estimat per les noies. He descobert que m’agraden, però quan m’acosto ho espatllo tot.

Fa dos mesos que tot s’ha acabat. Els responsables de la meva vida van fer trampes i em van canviar una vegada més de centre, sense avís ni discussió. Ja se que creava problemes, però encara confiava en els meus tutors. Ara ja no se a qui agafar-me ni on aniré a parar.

No se encara com va passar però a l’escola vaig fer mal a un noia mes petita i li vaig fer fer coses que no volia. Estava totalment descontrolat i encara no ser per què ho vaig fer ni el que vaig fer. Després va venir la policia i tot està definitivament perdut. Estic tancat en un centre ple de segurates per orde, diuen, d’un jutge. Tinc 15 anys i estic envoltat de nois grans que semblen durs. No m’ho expliquen però pel que sento hauré d’estar molts anys sense sortir al carrer perquè he fet mal a una altra persona. S’ha acabat tot. Dels que deien estar per mi i ajudar-me ja no se res. No se si val la pena deixar de tenir ràbia.

Posar veu als acords del Parlament

Aquest relat és real. Descriu part de la historia d’un adolescent que comença de ben petit emparat i acaba adolescent en la roda del càstig “educatiu” de la justícia penal juvenil. Òbviament, no ho ha escrit l’adolescent (si pogués fer-ho, si li ajudessin a fer-ho, tot podria ser diferent). Tant sols l’he prestat la paraula escrita. Tant sols he fet l’exercici (que sempre hauríem de fer) de tractar de descobrir com els nois i noies desemparats viuen (senten, interpreten, intenten comprendre) les seves vides, com viuen el que nosaltres fem amb les seves vides. Li he posat veu i text perquè, una vegada més, m’agradaria poder explicar que el sistema protector no aguanta més com està i potser les administracions i els parlamentaris entenguin una mica més la realitat d’aquests infants i adolescents amb un exemple.

Publico això avui, al meu bloc i no als diaris, després d’esperar un parell de setmanes a que no aparegui cap noticia negativa sobre la protecció de menors (portem mesos de titulars). Ho faig perquè –tot i el desconeixement general- el Parlament de Catalunya va aprovar, ja fa un mes, dues mocions amb propostes de mesures contradictòries i discutibles (entre d’altres, algunes tant pintoresques com donar al centres menjar de proximitat), però que obliguen a posar en marxa dues comissions de treball per redefinir a fons el nostre sistema de protecció. (mocions 93/94/XI)

Un índex temàtic per a la comissió salvadora

He pensat que la veu d’aquest adolescent podria servir perfectament per fer un índex de bona part de les peces del sistema que cal modificar o substituir urgentment. Veiem:

  • Desemparem sovint sense tenir en compte les “mares”, sense que veritablement existeixi la possibilitat de tornar a ser una bona mare. Oblidem ajudar l’infant a entendre per què ja no tindrà la mare. Oblidem ajudar-lo a construir el seu relat. (Sempre queda la brasa que encendrà focs de ràbia amb la incertesa de no saber per què no era estimat).

 

  • Vides que provenen de la fragilitat, escassament vinculades, són abocades a permanents seqüències de canvi. ¿A partir de quin número de canvis de centre provoquem destruccions irreversibles?

 

  • Estar desemparat sembla comportar l’obligació d’explicar la vida a molts professionals, molts educadors. Potser resulta inevitable. Però incomplim l’obligació de facilitar un adult permanent que sigui de confiança inalterable, que es responsabilitzi de la seva vida protegida, que doni sentit i estabilitat al caos protector.

 

  • A vegades, apareixen en les seves vides famílies acollidores. Però, hem oblidat explicar-les que no es tracta de simple solidaritat sinó de esdevenir una part dels adults que no tenen i educar amb una singular dedicació i complexitat. La meravella de suplir o completar una “mare” necessita suports professionals permanents. El grups familiars que pensen l’educació com a ordre moral permanent és molt difícil que puguin ajudar qui viu en total caos.

 

  • En el sistema protector més del 50% dels seus infants són adolescents (molt més si considerem tant sols els que estan internats), però no pensem en serio com adaptar el funcionament a les seves lògiques adolescents altament carregades de tensió. (Tampoc sembla que sigui una reflexió que facin molts educadors veiem com els seus representants més políticament i sindicalment radicals han demanat dies enrere protecció i control, sense una mínima perspectiva adolescent). Podem posar en marxa petites llars familiars en lloc de centres grans, però de res servirà si no funcionen en clau adolescent, si no gestionem adequadament els riscos, les experimentacions, els descontrols,…

 

  • La tendència a situar en el territori de la salut mental tot allò que no aconseguim contenir, expressar, reconduir des de l’atenció educativa pròxima, des de la flexibilitat i la paciència és i continuarà sent un desastre. Sembla que si tinguéssim recursos acabaríem amb més centres de salut mental per adolescents trastocats que centres raonables per adolescents. La comissió faria bé en pensar quines condicions es necessiten per poder fer de tutor intensiu, disponible, flexible d’adolescents bronques i com és fa de terapeuta des de la vida quotidiana, sense pensar que tot aniria millor si tenim més hores de teràpia de despatx o més dosi de fàrmacs antiagressivitat.

 

  • Una part molt significativa d’adolescents protegits acaben en la justícia penal. ¿Per què el sistema protector no diu des del primer moment que és el seu progenitor i reclama activament que s’eviti una intervenció penal? ¿Per què no activa la possibilitat de les mesures alternatives, la mediació, la reparació…? Sembla com si molts somniessin que el control que al centre no poden imposar vindrà de la mà del poder d’un centre de justícia. Un noi o noia que viu com se l’abandona en mans dels tribunals rep el missatge de ser culpable de la seva vida i de que no té cap sentit intentar forma part de la societat.

 

La veu del nostre adolescent encara donaria per posar de manifest molts més desastres (també per contrastar-la amb la de qui ha tingut sort i ha trobat les bones respostes i els bons professionals que, també, existeixen),  però crec que n’hi ha prou amb la petita part que he resumit.

Senyors i senyores que governen i fan normes, mocions, interpel·lacions… No podrien aprofitar els últims acords i fer canvis? Deixin estar les petites mesures per castigar teatralment governs. Entrin a saco en el sistema, pactin una mínima coherència i facin el favor de donar-li estabilitat (recordin que la Direcció General corresponent és, de totes les de la Generalitat, la que més canvis ha sofert al llarg de la democràcia) més enllà de dedicar-se a la bronca o la defensa partidista de les meravelles de l’acció del propi govern.

 

 

6 Comments
  • Teresina Fons @teresinafons
    Posted at 17:19h, 26 març Respon

    Gràcies, Jaume. Seguirem incordiant el poder, oi tant… però la infància, efectivament, no vota

  • Sebastià Vidal
    Posted at 09:51h, 27 març Respon

    Anàlisi molt encertat, senyor Funes, i més encertat encara el seu prec en demanda de responsabilitat als que ténen possibilitat de canviar el sistema. Em sumo a la seva demanda !

  • Serena Spedo
    Posted at 10:20h, 27 març Respon

    Hola,
    jo també soc mare acollidora i tinc una experiencia que s’assembla força a la que descriu aquest noi. M’agradria molt posar el meu granet de sorra per poder canviar el que no funciona en l’actual sistema d’acollida. Em poso a disposició per a treballar conjuntament amb vosaltres, contacteu amb mi si us cal.

    Saluts, Serena

  • Victoria fernandez moyano
    Posted at 11:38h, 27 març Respon

    Hola Jaume, m’ha agradat molt aquesta reflexió, com a mare acollidora molt cabrejada amb aquest sistema tant injust per als infants, em poso també a la teva disposició per al que faci falta per intentar cambiar aquest sistema.
    Moltes gràcies, Vicky

  • Andre
    Posted at 16:32h, 27 març Respon

    Als dimarts, “el Cafe” ens trobam Sta. Coloma un grup entre 15 i20 persones que han passat per aqueste experiencies. Tenen mes de 40 anys. Estic aprenent molt. Prou de salut mental, mes escoltar i acompanyar

  • Tu, que em cuides | Cruïlles
    Posted at 07:26h, 14 abril Respon

    […] Dedico aquest article al ‘Marc’, que espera a que algun dia li canviï la sort, que ja li toca. … […]

Post A Comment

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies