LA MEVA TUTORA I EL MEU PARE NO ES PODEN VEURE, PERÒ TOTS DOS M’AGRADEN - Jaume Funes Artiaga
Les idees neixen de compartir. Aquest és el lloc web que recull tota la literatura i articles del psicòleg, educador i periodista Jaume Funes
educació, adolescents, drogues, consum, addicció, pantalles, psicologia, educación, adolescencia, drogas, pantallas, consumo, adicción
1381
post-template-default,single,single-post,postid-1381,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode_grid_1300,hide_top_bar_on_mobile_header,qode-content-sidebar-responsive,qode-theme-ver-10.0,wpb-js-composer js-comp-ver-4.12,vc_responsive

LA MEVA TUTORA I EL MEU PARE NO ES PODEN VEURE, PERÒ TOTS DOS M’AGRADEN

LA MEVA TUTORA I EL MEU PARE NO ES PODEN VEURE, PERÒ TOTS DOS M’AGRADEN

Em truquen d’un diari, com a suposat expert en adolescents, perquè comenti com pot afectar l’alumnat el fet que en el seu  institut hi hagi un grup de professors denunciats per, suposadament, menystenir nois i noies amb pares guàrdies civils, fent intervencions a partir del que va succeir el dia 1 d’octubre. No es que estigui aliè a la realitat, no llegeixi titulars o no descobreixi el que diuen les xarxes de l’odi, però fa temps que penso en silenci sobre determinats temes. Avui, però, he tingut que superar les meves recances a pensar en veu alta i opinar sobre la complexitat convertida -una vegada més… i no sé quantes portem!- en simplificació de bons i dolents, si o no, blanc o negre. Tot entre sectarismes que tracten a posar l’escola de part seva. Si ara escric, no és tant sols perquè el diari demà dirà molt poc de tot el que he explicat al telèfon, sinó perquè encara mantinc una petita dosi d’esperança que les anècdotes (greus, però anècdotes) ens podríem conduir a pensar el que és important.

Tot i la meva segona condició de periodista no construiré la meva opinió pel que digui cap diari o televisió (en tot cas miraré uns quants). Sent educador no se m’acudirà pensar que són els tribunals qui han d’esbrinar la veritat educativa o posar pau didàctica. Coneixent força quantitat d’instituts i la seva diversitat (coneixent una mica el que ha estat objecte de denuncia) no se m’acudirà afirmar taxativament que tot el professorat ha gestionat adequadament les tensions passades i presents (En realitat, em preocupen més els silencis dels que ningú parla que les sortides de to convertides en noticia). Quina és doncs la qüestió educativa important que jeu sota les batalles? De què ens hauríem d’ocupar aprofitant el conflicte creat? Avui suggeriré només algunes idees.

Mare profe, pare guàrdia, mare mossa, pare metge

Com resoldríem a l’escola, a l’institut, el següent dilema d’un alumne?: “el meu pare té una professió que no li agrada a la meva tutora (ho sé pels comentaris que se li escapen), però ella és una tia enrotllada”. En una aula de barri de classes socials intermèdies, és probable que tinguem fills d’executius que desnonen, especuladors varis, polítics d’ultradreta,  mossos d’esquadra, cirurgians que augmenten pits adolescents, oficials de la guàrdia civil, empleats varis… Li són indiferents aquestes professions al tutor, professor de socials i amb ganes d’influir positivament en la vida dels seus alumnes? Segur que no. Espero que no. Però, abans d’expressar prejudicis, toca conèixer (si l’aula fos de barri, barri, potser trobaríem, per exemple, professors que pensen que les estratègies de supervivència marginal d’algunes famílies són pura delinqüència).

Una mínima pauta d’observació, de demostració que ens interessen les seves vides, ens porta a descobrir també les vides de casa seva, el que expliquen i callen, les preocupacions que tenen dificultats per gestionar, allò que obliden en la serenor d’una aula que acull. Si en el fet que ens ocupa semblava que calia preguntar per una de les professions dels pares és que una part dels seus profes en sabien molt poc del seu alumnat. Quan un tutor tracta d’explicar el món, intenta que el seu alumnat es faci preguntes sobre la realitat, sap que generarà desconcerts perquè coneix el context vital del seu alumant (el deu de casa potser no existeix, la riquesa familiar potser neix de l’explotació…) Dona eines per a que cadascú trobi les seves respostes i gestioni les contradiccions que apareixen (potser el meu pare és alcohòlic però treballa perquè jo tingui futur). L’adult que educa manifesta la coherència de qui dubta i, mai, diu als seus deixebles que existeix una única veritat, que és la que el representa.

L’odi sempre queda fora. L’escola es territori comú

A l’escola, arriba un món pura barreja de noies i nois d’orígens diversos, desigualtats punyents, relacions de barri, de ciutat, de poble contradictòries. L’alumnat ve amb divisions, agregacions, amistats, segregacions, immers en dinàmiques socials, ideologies i cultures quotidianes que el fa relacionar-se amb uns o altres, tendir a pensar d’una manera o altre sobre el que està assegut al seu costat. La gràcia de l’escola és que permet ser un mateix, no dependre de les etiquetes externes, no haver d’estar preinscrit a un grup (per això no podem acceptar cap segregació).

L’escola és aquell territori en el que tothom pot estar perquè és el territori d’allò que és comú. Territori per ser infant o adolescent, territori per descobrir i experimentar, territori per descobrir què fan, pensen, escriuen altres persones, territori de la igualtat en drets i dignitat, territori… No es tracta d’educar dient que tothom és bo, sinó d’educar en allò que tenim de bo i no pot ser negat a ningú. Treballar per fer descobrir l’explotació o els abusos del poder significa deixar clar (i fer practicar) que cap alumne pot dedicar-se a explotar un altre. La segregació de fora no passa mai a la classe.

Tenir l’escola en el  nostre bàndol

Tota societat sol ser un aglomerat de grups i pertinències, d’elements culturals parcials mestissos, de filies i fòbies convertides en estereotips. Normalment, la vida diària sol ser un equilibri de coexistència en la que tothom troba una forma de viure amb l’altre i de compartir diversos moments de felicitat grupal, col·lectiva. Quan determinants esdeveniments la sacsejant, apareix la polarització, la necessitat que tothom prengui partit o, ans el contrari, serà considerar “traïdor”. En aquestes tensions, els grups enfrontats tracten que l’escola eduqui els infants i adolescents (els fills del grup) en la fidelitat, no introdueixi cap discordança (dissonància cognitiva dirien alguns). Per això s’instal·la la batalla de currículum (allò que segons cada grup s’ha de saber), la batalla de l’aprenentatge (que l’escola ensenyi, que l’educació ja la farem a casa) i la batalla de la veritat (ensenyar la “religió” verdadera, respectar una sola “pàtria”, uns fets indiscutibles). I això és el que ara està passant i surt a la llum amb diferents incidents.

Però, resulta que a l’escola no hi poden haver bàndols. No es poden vulnerar els drets dels infants perquè els adults volen que les seves batalles continuïn a l’aula. Les úniques denúncies (públiques no penals) només poden ser perquè l’escola deixa de ser una finestra diferent oberta al món divers, plural, complex, força distant de les simplificacions dels pares o els responsables polítics de l’escola. No. Ni els pares ni els Consellers tenen dret a vulnerar el paper de l’escola imposant mirades simplistes sobre la societat, la historia o les suposades tradicions.

L’escola sempre serà un còctel educatiu

Jo se que ja no veuré la calma social. Però no puc deixar de batallar perquè a l’escola es torni a defensar la barreja respectuosa, el còctel educatiu, la possibilitat d’imaginar vides compartides. Perquè sé que, en cas contrari, tornarem a tenir que explicar “histories” (la historia que cada grup considera correcta), tornarem a tenir que ensinistrar per a la docilitat. Un o altre ens prohibirà ensenyar a pensar. Tornarà una escola pensada per ser útil als adults que deixa al costat la humanització, l’acció per estimular el naixement de persones que necessiten l’altre i esdevenen ciutadanes i ciutadans.

Espero que la fiscalia i els jutges surtin de l’escola i que les denuncies acabin en no res. Diré i repetiré que és una absurditat. Però, si emparant-se en aquest enorme error, algú pensa que ho estem fent bé, que a l’institut corresponent ho van fer bé, tindrem una escola que oblida els seus alumnes i les seves necessitats, sepultada per discursos que mai haurien de ser d’escola.

No Comments

Post A Comment

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies