Teràpia psicoanalítica i mates en català

02 febr. Teràpia psicoanalítica i mates en català

Crec que va ser el 1986. Havien desaparegut els Tribunals Tutelars i una de les primeres jutgesses de menors de veritat de Barcelona (avui magistrada del Tribunal Suprem) va acordar i firmar que un noi, que havia infringit la llei, s’havia de sotmetre a psicoteràpia. La mesura ni era ni és fàcil d’acomplir, però entrava dintre de les actuacions útils per a un adolescent que preveia la llei. La dada no tindria cap significació si no fos perquè l’acord posava que havia de seguir “psicoteràpia de tipus psicoanalític” .

Recordo avui aquesta anècdota veient com un tribunal (tres juristes) ha decidit quantes assignatures de les que es fan a una classe han de ser en castellà. Perplex em vaig quedar fa 30 anys quan havia de fer acomplir aquell acord i, potser, tots els equips psicològics del Departament eren conductistes. Molt més perplex quedo avui quan els jutges es posen a fer de pedagogs i ordenen com han de ser explicades les mates, sense parar-se a pensar que potser en aquell curs no fan mates sinó que treballen investigant el cosmos havent integrat diverses matèries.

La intromissió judicial en la immersió lingüística ocupa avui, amb molta raó i desesperació, moltes pàgines i espais d’opinió dels mitjanats de comunicació. Segur que bona part d’ells els subscric. Tanmateix, oblidem que, més enllà de l’obsessió de molts poders per crear problemes amb la llengua i evitar que el català segueixi sent la de tots, existeix una pervertida relació del món socioeducatiu amb el poder judicial i la resta d’operadors jurídics, així com una mala definició del fet educatiu a bona part de les lleis.

Advocats i jutges no tenen res a dir sobre com s’ensenya a una classe. Però, RES. No és en els tribunals on es dirimeix com es domina una llengua. Allà només es pot pledejar per garantir que, en acabar les etapes corresponents, es domina la competència lingüística: llegeixen, s’expressen i comprenen adequadament. Tothom, d’una part i d’altra, ha d’assumir que un tribunal no pot aplicar un manual de pedagogia (com no pot dir quina mena de teràpia convé un jove).

La resposta raonable de les escoles afectades al jutge (més enllà del plet competencial del Departament d’Educació) hauria de ser: “senyories, nosaltres fa temps que no tenim assignatures, treballem per àrees de coneixement i per projectes i, en ells, es fan servir diverses llengües en funció de l’alumnat o de les fons en les que està la informació que cerquem;  normalment ens comuniquem en català, tot i que no sabríem explicar-los en quin idioma escriuen els alumnes a la missatgeria dels seus mòbils o quan juguen al pati  “.

Els jutges es fiquen a on no tenen cap raó jurídica per ficar-se perquè les lleis que intenten aplicar ni són ni han de ser manuals de didàctica. Però, ¿perquè acaben parlant de la llengua de les assignatures si no tenen ni idea? Perquè, abans, en fer les lleis d’educació, nosaltres mateixos hem definit que el català es blindava a partir d’un número d’hores de classe (especialment a secundaria) o la llengua en la que s’impartia una matèria.

Podem fer molt més inaplicables les intromissions judicials si la resposta als seus mandats és que la nostra escola no funciona com els creuen i descriuen a les seves sentències. Que la llengua a l’escola és una qüestió de clima, de convivència, de desig de saber, que cada mestre educa com pot, sempre mirant que cap alumne quedi aïllat, desconnectat de la vida escolar.