31 oct. A L’ESCOLA, EL CODI PENAL DONA PODER PERÒ NO AUTORITAT
Quan definim l’educació dels adolescents en relació amb els conflictes i les violències fem servir dues idees: tenir autoritat no és tenir poder sinó aconseguir l’ascendència; els i elles accepten quasi tot dels adults menys la hipocresia i la incoherència. D’altra banda, en una societat sana es pensa que el codi penal ha de ser l’últim instrument per resoldre les conductes no acceptables i cal fer-ho servir el menys possible.
No resumeixo les tres idees perquè aquests dies tinguem alguna nova tensió adolescent sinó perquè, després de diversos conflictes escolars amb pares i mares, les autoritats educatives han posat en marxa una modificació legal per a que es reconegui com a autoritat pública tots els mestres i professors. Molts anys d’adolescències i de tensions amb el sistema penal fan que es disparin totes les meves alarmes cada vegada que les autoritats el fiquen a l’escola.
Educativament parlant, el que intentem mantenir o recuperar és que el mestre o professor que s’ocupa del nostre fil o filla tingui autoritat. Això significa que el pare o la mare li reconeixen unes qualitats humanes i professionals que fan confiar-li el seu infant o adolescent per a que esdevingui una part molt important de l’acompanyament educatiu que necessita. També significa que l’infant o l’adolescent reconeixen en el seu mestre una persona que reuneix dues característiques: es preocupa per la seva persona i té un conjunt de sabers científics i vitals que li poden ser útils per a créixer i aprendre. Construir i reconèixer l’autoritat és, per tant, una actuació destinada a construir l’ascendència: el reconeixement de la seva vàlua i el permís per a que es fiqui en la nostra vida, per a que influeixi en els infants i els acompanyi. Ara, però, sembla que construir l’autoritat és distribuir galons per fer quadrar els pares. No cal pensar en construir la confiança.
Fa molts anys que a moltes escoles de Catalunya funcionen programes de mediació. Eduquem l’alumnat sobre la idea que els conflictes es poden resoldre positivament sense que calgui la violència, o que tot s’acabi amb el acompliment d’una sanció. A més, algunes escoles gestionen els problemes de convivència cercant mesures de reparació o de ajuda a d’altres que suposin la implicació de l’alumnat en la vida de la comunitat que altera. Ara, resulta que això només val per al nois i noies. No serveix per al professorat ni per als pares i mares. És igual si l’alumnat es dona compte de la nostra hipocresia i deixa de creure que val la pena conviure.
La nova consideració de autoritat pública no té altra funció que modificar la sanció penal quan algú agredeix, de qualsevol forma, el professorat. Així, podem tenir un autèntic judici i una pena de presó que imposar. Estem en un país molt afeccionat a fer legislació emocional, a canviar les lleis i a recórrer al codi penal quan una dificultat singular s’escapa a les nostres previsions. Sabem perfectament que el codi serveix de ben poca cosa i coneixem que és un mal aliat educatiu. Tanmateix canvien la llei perquè, ens diuen, farà por i dissuadirà. Ara, sembla que una actuació mes dura de jutges i fiscals produirà la recuperació de l’autoritat educativa perduda.
En la meva tasca professional en centres de protecció de menors comprovo com no és infreqüent que un educador sigui agredit. Normalment aquest professional, abans de presentar una denuncia, el primer que es pregunta és en quina mesura això serà útil en la educació del menor i com podrà controlar o aplicar una intervenció penal que s’escaparà de les seves mans. Per què les autoritats educatives no fan el mateix? El noi o la noia seguiran a l’escola. Els pares tindran que confiar algun dia. Ajudarà poder demanar dos anys de presó en lloc d’uns mesos? Tenim un problema d’ascendència educativa de l’escola i de desconfiança absurda de les famílies en el professorat que va molt més enllà dels conflictes durs puntuals. Una realitat en la que, fora de la demagògia, ben poca cosa pot fer endurir la llei penal.
(Publicat al suplement Criatures. Diari ARA. 29.10.11
No hay comentarios