Llibres - Jaume Funes Artiaga
Les idees neixen de compartir. Aquest és el lloc web que recull tota la literatura i articles del psicòleg, educador i periodista Jaume Funes
educació, adolescents, drogues, consum, addicció, pantalles, psicologia, educación, adolescencia, drogas, pantallas, consumo, adicción
384
page-template,page-template-full_width,page-template-full_width-php,page,page-id-384,ajax_fade,page_not_loaded,,qode_grid_1300,hide_top_bar_on_mobile_header,qode-content-sidebar-responsive,qode-theme-ver-10.0,wpb-js-composer js-comp-ver-4.12,vc_responsive

Llibres

Amb “Psicologia del preadolescent”(1980) i “La nova delinqüència infantil i juvenil”(1982) començava la meva tasca de convertir les experiències professionals en documents per compartir. Els llibres escrits han estat textos generadors de debat a l’escola, en l’atenció a les dificultats socials, en la comprensió del món dels adolescents i joves.

Alguns dels textos antics, ja desclassificats però encara útils, han estat digitalitzats i es facilita la forma d’accedir-hi.

Con “Psicología del preadolescent”(1980) y “La nueva delincuencia infantil y juvenil”(1982) empezaba mi tarea de convertir las experiencias profesionales en documentos para compartir. Los libros escritos en estos años han sido textos generadores de debate en la escuela, en la atención a las dificultades sociales, en la comprensión del mundo de los adolescentes y jóvenes.

Algunos de los textos más antiguos, ya desclasificados pero todavía útiles, han sido digitalizados y se facilita la forma de acceder.

2022
ROSA DELS VENTS

Quan la vida ens dol

Una proposta per entendre amb rigor la salut mental i per a reclamar una atenció que no deshumanitzi

Hem acceptat amb massa facilitat que darrera la pandèmia covid venia una pandèmia de salut mental. Tot i ser raonable la preocupació col·lectiva, es difon la gran distorsió de considerar que podem convertir les dificultats de salut mental en una malaltia més, fins i tot en una malaltia contagiosa. Quedem atrapats en un model de malaltia que cercar una causa, vol tenir una etiqueta (diagnòstic) i exigeix l’aplicació definida d’un remei.

 

L’increment significatiu de les fragilitats per gestionar la vida que produeixen totes les crisis i que ha aguditzat la pandèmia, ha posat de relleu les greus dificultats que ja patíem: vides sotmeses a explotacions, felicitats obligatòries definides pel mercat i convertides en models massius en temps d’hiperconnexió, èxits obligatoris sense possibilitat de fracàs, oblit permanent de les dimensions afectives de la condició humana, solituds, exclusions, dificultats per formar part d’alguna comunitat, etc. No han augmentat els trastorns mentals. Ha augmentat el nombre de persones amb dificultats per gestionar la vida complexa, canviant, iatrogènica en la que vivim. Ha augmentat la gravetat dels patiments. Ha augmentat entre persones com ara els i les adolescents que cada dia entenen menys el món boig dels seus adults o han optat per viure esbojarradament.

 

Aquesta vella-nova crisi ha fet surar les permanents crisis de la salut i la malaltia mental. La crisi sobre com entendre-la, la crisi sobre com prestar-li atenció, la crisi de la mancança estructural de recursos.

 

El món professional (metges, psiquiatres, psicòlegs, treballadors socioeducatius) segueix sent un món de tribus confrontades. Fa dècades que es pretén tenir una visió integradora, que pensi en les persones que pateixen, emmalalteixen, però seguim en la permanent dualitat de les malalties de l’ànima i les del cos, les que necessiten paraula i les que necessiten fàrmacs. Mediquem per no escoltar i neguem la calma química a qui pateix per viure. Encara ho compliquem més quan es pretén una evidència científica que redueix la complexitat de les persones al funcionament d’algun grup de neurones.

 

Per això al llibre es fa una proposta de pacte, una explicació de les dificultats de salut mental a partir de cinc peces que ningú no pot negar, tot i considerar que poden tenir un pes diferent quan apareix la crisi, el malestar, el trastorn. Pel mig està el cervell, les possibilitats de desenvolupament en els temps d’infància, el balanç de les experiències de felicitat i infelicitats que la vida acumula, les habilitats i capacitats per gestionar la vida, les raons per mantenir algun sentit a l’existència. Una proposta que també pretén ser útil a qui pateix per poder respondre a la pregunta “què em passa?”. Sense oblidar que les vides més calmades i felices poder ser greument alterades quan cau algun roc inesperat i es generen naufragis.

 

Si eduquem per construir salut mental o si entra en crisi, convé no oblidar què vol dir ocupar-se de la infància garantint que es desenvoluparan les estructures de seguretat afectiva imprescindibles i que no es produiran impactes destructors. Bona part del que en cicles vitals posteriors apareixerà com a problemes de salut mental té a veure amb les absències o els impactes traumàtics. Construir salut mental és ajudar adolescents i joves a gestionar experimentacions i riscos. També ho és aprendre a gestionar el món interior, gestionar sentiments, emocions i afectes. No és possible construir i mantenir la salut mental sense pensar, entendre el món, construir sentits.

 

La vella crisi de l’atenció a les dificultats de salut mental no ve tant sols derivada de la greu absència de recursos, també era i és la crisi de com han de ser ateses les persones quan la vida els fa mal. Ara patim greument la crisi de l’absència de territoris per a l’escolta i la de l’oblit de les condicions de vida en les que les persones pateixen i cerquen ajuda. La crisi de continuar pensant que amb el model consulta de despatx es pot atendre les persones que viuen entre malestars. A tot això s’ha sumat la sistemàtica pressió de la industria farmacèutica per eixamplar sistemàticament el mercat dels psicofàrmacs, aconseguint un permanent i generalitzat augment del consum de les drogues de farmàcia.

 

Al llibre també es proposa un pacte sobre l’atenció, començant per respectar les persones i no deixar-les sotmeses al poder professional de la recepta o la manipulació terapèutica. Tot no val. Ningú pot privar de la paraula. Ningú ha de negar la droga que calma. La proposta sobre l’atenció es resumeix així: qualsevol forma d’atenció sempre serà una barreja de la paraula que acompanya, l’activitat que ocupa, l’experiència que recupera felicitats i la substància que calma el dolor.

2022
GRIJALBO

Cuando la vida nos duele

Una propuesta para entender con rigor la salud mental y para reclamar una atención que no deshumanice

Hemos aceptado con demasiada facilidad que detrás la pandemia Covid venía una pandemia de salud mental. A pesar de ser razonable la preocupación colectiva, se difunde la gran distorsión de considerar que podemos convertir las dificultades de salud mental en una enfermedad más, incluso en una enfermedad contagiosa. Quedamos atrapados en un modelo de enfermedad que buscar una causa, quiere tener una etiqueta (diagnóstico) y exige la aplicación definida de un remedio.

 

El incremento significativo de las fragilidades para gestionar la vida que producen todas las crisis y que ha agudizado la pandemia, ha puesto de relevo las graves dificultades que ya sufríamos: vidas sometidas a explotaciones, felicidades obligatorias definidas por el mercado y convertidas en modelos masivos en tiempos de hiperconnexión, éxitos obligatorios sin posibilidad de fracaso, olvido permanente de las dimensiones afectivas de la condición humana, soledades, exclusiones, dificultades para formar parte de alguna comunidad, etc. No han aumentado los trastornos mentales. Ha aumentado el número de personas con dificultades para gestionar la vida compleja, cambiante, iatrogénica en la que vivimos. Ha aumentado la gravedad de los sufrimientos. Ha aumentado entre personas como, por ejemplo, los y las adolescentes que cada día entienden menos el mundo loco de sus adultos o han optado para vivir alocadamente.

 

Esta vieja-nueva crisis ha hecho emerger las permanentes crisis de la salud y la enfermedad mental. La crisis sobre cómo entenderla, la crisis sobre cómo prestarle atención, la crisis de la carencia estructural de recursos.

 

El mundo profesional (médicos, psiquiatras, psicólogos, trabajadores socioeducativos) sigue siendo un mundo de tribus confrontadas. Hace décadas que se pretende tener una visión integradora, que piense en las personas que sufren, enferman, pero seguimos en la permanente dualidad de las enfermedades del alma y las del cuerpo, las que necesitan palabra y las que necesitan fármacos. Medicamos por no escuchar y negamos la calma química a quien sufre para vivir. Todavía lo complicamos más cuando se pretende una evidencia científica que reduce la complejidad de las personas al funcionamiento de algún grupo de neuronas.

 

Por eso en el libro se hace una propuesta de pacto, una explicación de las dificultades de salud mental a partir de cinco piezas que nadie puede negar, a pesar de considerar que pueden tener un peso diferente cuando aparece la crisis, el malestar, el trastorno. Por el medio está el cerebro, las posibilidades de desarrollo en los tiempos de infancia, el balance de las experiencias de felicidad e infelicidad que la vida acumula, las habilidades y capacidades para gestionar la vida, las razones para mantener algún sentido a la existencia. Una propuesta que también pretende ser útil a quien sufre y busca respuestas a la pregunta ¿“qué me pasa?”. Sin olvidar que las vidas más calmadas y felices poder ser gravemente alteradas cuando cae una roca inesperada en nuestra tranquila alguna y se generan naufragios.

 

Si educamos para construir salud mental o cuando entra en crisis, conviene no olvidar qué quiere decir ocuparse de la infancia garantizando que se desarrollarán las estructuras de seguridad afectiva imprescindibles y que no se producirán impactos destructores. Buena parte de lo que en ciclos vitales posteriores aparecerá como problemas de salud mental tiene que ver con las ausencias o los impactos traumáticos. Construir salud mental es ayudar adolescentes y jóvenes a gestionar experimentaciones y riesgos. También lo es aprender a gestionar el mundo interior, descubrir y comprender sentimientos, emociones y afectos. No es posible construir y mantener la salud mental sin pensar, entender el mundo, construir sentidos.

 

La vieja crisis de la atención a las dificultades de salud mental no viene tanto solo derivada de la grave ausencia de recursos, también era y es la crisis de cómo tienen que ser atendidas las personas cuando la vida les hace daño. Ahora sufrimos gravemente la crisis de la ausencia de territorios para la escucha y la del olvido de las condiciones de vida en las que las personas sufren y buscan ayuda. La crisis de continuar pensando que con el modelo consulta de despacho se puede atender a las personas que viven entre malestares. A todo esto, se ha sumado la sistemática presión de la industria farmacéutica para ensanchar el mercado de los psicofármacos, consiguiendo un permanente y generalizado aumento del consumo de las drogas de farmacia.

 

En el libro también se propone un pacto sobre la atención, empezando para respetar las personas y no dejarlas sometidas al poder profesional de la receta o la manipulación terapéutica. Todo no vale. Nadie puede privar de la palabra. Nadie tiene que negar la droga que calma. La propuesta sobre la atención se resume así: cualquier forma de atención siempre será una mezcla de la palabra que acompaña, la actividad que ocupa, la experiencia que recupera felicidades y la sustancia que calma el dolor.

2022
COLUMNA EDICIONS

Encara he de viure

Per fi, s’acaba l’ESO. Sis adolescents es juramenten perquè la vida no els separi i per a no convertir-se en adults que traeixen els seus principis. Però, en els seus nous recorreguts de joventut, han de gestionar molta vida desconeguda. No tenen clar el que volen ser i no sembla que decidir-ho estigui a les seves mans. Potser convé fugir de casa per a no ser com els seus pares. Es pot somiar, però és difícil sense un euro en la butxaca. Amb quants nòvios s’arriba a la maduresa sexual?, per què no perdre de vista el món vivint entre muntanyes?, o per què no fer la revolució?

Els relats de les seves vides es van creuant i es retroben en arribar als seus divuit anys, quan sembla que estan al final de l’esclavitud en mans dels més grans. Junts de nou, comparteixen la vivència intensa que la vida continua sent provisional i injusta, amb poc marge de maniobra.

Però, mentre les seves vides anaven avançant, les d’altres quatre persones, que desconeixen però són a prop, van retrocedint. No imaginen el que voldrien ser. Recorden els seus temps adolescents sense adolescència i les seves joventuts destruïdes. Uns es pregunten sobre què fer amb les seves vides, després d’anys de prova. Els altres, tracten descobrir, entre records, en quin punt i per què es van torçar les seves. Uns ja han viscut. Els altres reclamen el seu dret a viure sense consells sobre com fer-ho.

2020
EDITORIAL DESTINO

Quiéreme… pero necesito que me cuentes más

Cómo educar para dar besos y abrazos, pasar de las drogas y ser persona
en un mundo digital

NECESITAN BESOS. PERO POBRE DE TI SI LES INTENTAS DAR UNO

Padres menos desesperados y profesionales menos perdidos

Todo escritor aspira a que su libro tenga el máximo de difusión. Yo no soy una excepción. Sin embargo, la prin- cipal satisfacción tiene que ver con conseguir que sea útil para las personas a las que va dirigido. En mi caso, para las personas que tienen una vida entretenida con la pre- sencia de chicos y chicas adolescentes. Y, al parecer, Quié- reme cuando menos me lo merezca… ha logrado las dos cosas. En mi experiencia como escritor y como profesio- nal que está al lado de los adolescentes y de los adultos, ese libro se ha convertido en una aventura muy especial. De alguna forma, sus páginas han aportado revolución y calma, ambas muy intensas, al universo educativo ado- lescente.

Como lectora o lector paciente de mis reflexiones, sabes muy bien que no se aprende a educar leyendo un libro, aunque ahora lo estés haciendo. Pero, al mismo tiempo, sabes que te ayudará, porque de vez en cuando quieres sentirte bien siendo una buena madre, un buen padre o un buen profesional, dedicando tiempo a pensar, a imaginar, a intentar saber qué debes hacer o a descubrir…..

2020
EDITORIAL COLUMNA

ESTIMA’M…PERÒ VULL SABER-NE MÉS

Com educar per Fer petons i abraçades, passar de
les drogues i ser persona en un món digital

Pares menys desesperats i professionals menys perduts

Tot escriptor aspira que el seu llibre tingui el màxim de difu- sió. Jo no en soc una excepció. Tanmateix, la principal satis- facció té a veure amb aconseguir que esdevingui útil a les persones per a les quals havies escrit. En el meu cas, a les per- sones adultes que veuen la seva vida entretinguda amb la presència de nois i noies adolescents. I sembla que Estima’m quan menys ho mereixi… ha aconseguit les dues pretensions. En la meva experiència com a escriptor i com a professional que està al costat dels adolescents i dels seus adults, aquesta ha esdevingut una aventura singular. D’alguna manera, les seves pàgines han suposat revolució i calma, intenses, en l’univers educatiu adolescent.

Com a lectora o lector pacient de les meves reflexions també saps molt bé que no s’aprèn a educar llegint un llibre, tot i 29 que ara ho estàs fent. Igualment saps, però, que t’ajudarà perquè, de tant en tant, vols sentir-te bé continuant fent de bona mare, pare, professional, destinant temps a pensar, imaginar, provar de saber què val la pena fer o descobrir perquè aquella forma d’actuar que tant havies planificat no ha acabat de funcionar. I potser, com el primer llibre, t’aporta serenor i creativitat… i també et vas quedar i et quedaràs
amb ganes de saber-ne més, de contrastar velles i noves experiències…..

2019
EDITORIAL EUMO

Fer de mestre quan ningú no sap per a què serveix

Ser mestre, ser professora, és exercir una professió que obliga a escoltar, a observar la realitat en què viuen els alumnes. És una professió que conserva intactes les raons de ser, la voluntat d’humanitzar infants i adolescents, però que està obligada a renovar les formes d’exercir-la.”

Què vol dir fer de mestre? No tothom val. Més enllà de les competències curriculars, cal ser creatiu, acceptar que l’alumnat et posi en crisi, no enyorar el passat, voler sempre saber més, tenir empatia, aspirar a una societat més justa.

Aquest és un llibre escrit per ordenar el contingut dels somnis joves, de qui comença a fer de mestre, i per revifar la passió de qui fa anys que s’hi dedica; també per a les famílies que els confien les seves criatures. Jaume Funes reflexiona sobre l’essència d’un ofici que ens ajuda a construir-nos com a persones. Les respostes s’han de buscar en aquella pàgina que s’ha perdut en molts manuals pedagògics; la que connecta l’aprenentatge amb la vida de cada infant.

2019
EDITORIAL COLUMNA/PAIDOS

BUTXACA/BOOKET

Estima’m quan menys ho mereixi… perquè és quan més ho necessito/ Quiéreme cuandom menos lo merezca….

Aquest llibre parla de les nostres principals incerteses educatives. Pot ser llegit en qualsevol ordre i s’organitza en dues grans parts. La primera intenta resumir reflexions i criteris per conviure activament i positivament amb els nois i noies adolescents. La segona és una aplicació pràctica a quatre grans preocupacions adultes: la sobreprotecció, el paper de l’escola, l’equilibri emocional i la comprensió de la societat.

2019
EDITORIAL PLANETA (Portugal)

Ama-me quando menos mereço, perque é quando mais preciso

Edición en potugués de “Estima’m….” “Quiéreme….”

2018
EDICIONES PAIDÓS

Quiéreme cuando menos me lo merezca… porque es cuando más lo necesito

Este libro nos habla de las principales incertezas educativas que solemos tener tanto padres como maestros respecto a la sobreprotección, el papel de la escuela, el equilibrio emocional y la comprensión de la sociedad. Intenta resumir criterios y reflexionar para ayudarnos a convivir activa y positivamente con nuestros adolescentes. Un libro que, sin querer aleccionar, nos inspira y permite escuchar su verdadera voz.

2018
EDICIONES PAIDÓS

Estima’m quan menys ho mereixi… perquè és quan més ho necessito

Aquest llibre parla de les nostres principals incerteses educatives. Pot ser llegit en qualsevol ordre i s’organitza en dues grans parts. La primera intenta resumir reflexions i criteris per conviure activament i positivament amb els nois i noies adolescents. La segona és una aplicació pràctica a quatre grans preocupacions adultes: la sobreprotecció, el paper de l’escola, l’equilibri emocional i la comprensió de la societat.

2016
EDITORIAL EUMO

Educar adolescents sense perdre la calma

«Vigila», «per aquí no», «espera», «compte!»… Així reaccionem sovint a comportaments de nois i noies adolescents. Hem oblidat que nosaltres també ho vam ser? I que sentíem el mateix desig d’explorar, d’anar més enllà?

2016
LECTIO EDICIONES

Hartos de los deberes de nuestros hijos. Queremos ayudarles a aprender

¿Qué sentido tienen les deberes escolares hoy en día? ¿Responden al aprendizaje que esperamos de nuestros hijos? ¿Es posible un modelo de escuela que prescinda de ellos?

2014
EDITORIAL EUMO

Cal fer deures? Mares i pares que ajuden a aprendre

Jaume Funes reflexiona sobre com educa l’escola i com eduquem les famílies. D’una manera serena i informada, ens convida a repensar què significa educar avui, dins de l’aula i sobretot a fora.

2014
EDITORIAL GRAO

9 Ideas Clave. Educar en la adolescencia

Propuestas educativas para quienes intervienen en la educación de los jóvenes y son conscientes de que con los adolescentes no vale todo. El libro responde, entre otras, a las siguientes preguntas: ¿En qué consiste ser adolescente? ¿Poner en crisis el mundo adulto, enfrentarse a él y transgredir sus normas es ser un adolescente problemático?

2014
MONTENA

Álex no entiende el mundo

Muchas veces el mundo te agobia y te envuelve con malos rollos. Parece que nada es seguro y que en medio de la calma siempre puede estallar alguna tormenta: el chico que te gusta pasa de ti, tu mejor amiga se mete en líos, tu madre ha perdido el trabajo y ahora no sabe cómo os las apañaréis para llegar a fin de mes…

2010
EDITORIAL GRAO

El lugar de la infancia

Las necesidades de la infancia no se corresponden con una sociedad cada vez más compleja cuyo sistema parece estar tratando con expedientes y no con niños y niñas. Libro dirigido a quienes de una u otra manera se ocupan de ellos.

FUNES, J. (2007). Jóvenes en clave joven. Resumen de argumentos para personas adultas que quieren ser útiles en sus vidas. Ayuntamiento de Portugalete.

CABRERA, D.; FUNES, J.; BRULLET, C. (2004): Alumnado, familias y sistema educativo. Ed. Octaedro. Barcelona

PADRÓS, M.; ZAFÓN, A.; PUIG, J.M. i FUNES, J. (2004) “Educar millor es possible”. Un projecte d’innovació a l’IES Miquel Tarradell. Col·lecció Finestra Oberta, núm. 40, Fundació Bofill, Barcelona.

FUNES,J. (2001): La violencia i els violents. Ed. La Magrana. Barcelona

COMAS, M.; FUNES, J. (2001) Educadores i educadors de carrer: de l’opció ideològica a l’opció tecnicometodològica. Col·lecció Finestra Oberta, núm. 20, Fundació Bofill, Barcelona.

RIFA, F.; FUNES, J. (coord.) (2000) Adolescents i dificultats socials a l’escola. Col·lecció Finestra Oberta, núm. 13, Fundació Bofill, Barcelona.

FUNES, J. (coordinador) (1998) Proposta de mesures davant la desigualtat d’èxit a l’ESO. Col·lecció Finestra Oberta, núm. 3, Fundació Bofill, Barcelona.

FUNES, J. (Direcc.) (1997) Desigualtat d’èxit a l’educació secundària obligatòria. Fundació CIREM. Barcelona.

FUNES, J.; TOLEDANO, LL.; VILAR, J. (1997) Intervenció psicopedagògica sobre problemes de desadaptació social. Col·lecció Manuals núm. 9. Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya.

FUNES, J. (1997) Les aules taller i els adolescents exclosos. Quaderns de formació professional, núm. 8. Editorial Horsori. Barcelona.

FUNES, J. (1996) La incorporación social de las personas con problemas de drogas. Una revisión conceptual y metodológica pensando en la Atención Primaria. Drogodependencias. Colección Debate. Servicio Central de publicaciones del Gobierno Vasco. Vitoria

FUNES, J.: (1996). De la parella a la família. (llibre de l’alumne y llibre de l’educador). Senderi. Quaderns d’educació ètica. Eumo Editorial. Vic.

FUNES, J: (1995). Guía para Madres y padres preocupados por sus hijos e hijas adolescentes. Aunque no consuman drogas. Cuadernos de prevención FERE. Madrid.
FUNES, J. (1995). La violència i els violents. Edicions la Magrana. Barcelona.

FUNES, J. (1994). Mediació i justícia juvenil. Centre d’Estudis Jurídics. Generalitat de Catalunya. Barcelona.

CASAL,J.; FUNES,J.; TRILLA,J.; HOMS,O. (1994) Èxit i fracàs escolar a Catalunya. Fundació J. Bofill. Polítiques 9. Barcelona.

FUNES, J.; LUQUE, E i REDONDO, S. (1993). Justícia Penal i Reincidència. Centre d’Estudis Jurídics. Generalitat de Catalunya. Barcelona.

FUNES, J.; BATLLE, J. (1993). Aquí… un amic. Senderi, Quaderns d’educació ètica. Ed. EUMO. Barcelona.

FUNES, J. (1993). Valors joves i segle XXI. Fundació UTOPÏA. Barcelona.

FUNES, J. (1991). L’Univers de les drogues. Ed. Barcanova. Barcelona.

FUNES, J. (1990). Nosotros, los adolescentes y las drogas. Ministerio de Sanidad y Consumo. Madrid.

FUNES, J.; MAYOL, I. (1989). Incorporarse a la sociedad. Cruz Roja Española. Madrid.

FUNES, J. (1987). La reinserción social como proceso. Reinserción Social y Drogodependencias. Dirección General de Acción Social. Madrid.

FUNES, J.; ROMANI, O. (1985). Dejar la heroína. Vivencias, contenido y circunstancias de los procesos de recuperación. Monografías Técnicas núm. 6. Cruz Roja Española y Dirección General de Acción Social. Madrid.

FUNES, J. (1984). La nueva delincuencia infantil y juvenil. Paidós. Barcelona.

FUNES, J.; TIRADO, V. (1984). Després de l’EGB, què…? Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat. Barcelona.

FUNES, J.; PLANELLAS, M. (1983). La joventut a la Catalunya dels 80. Joventut i Societat/Diputació de Barcelona. Barcelona.

FUNES, J. (1982). La nova delinqüència infantil i juvenil. Edicions 62. Barcelona.

Diversos autors. (1982). L’observació sistemàtica a l’escola. Direcció General d’Ensenyament Primari. Generalitat de Catalunya. Barcelona.

FERNÁNDEZ, L; FUNES, J. i PELLICER, A. (1980). Psicología del preadolescente. Nuestra Cultura. Madrid.

FERNÁNDEZ, L; FUNES, J. i PELLICER, A. (1980). Psicologia del preadolescent. Edicions 62. Barcelona.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies