ADIEU MES AMIS. Jo no se pintar l’horitzó blau amb el blanc i el negre

27 set. ADIEU MES AMIS. Jo no se pintar l’horitzó blau amb el blanc i el negre

Ja he votat. Escric sense saber els resultats, tot i que ara mateix no m’importen gaire. Passi el que passi se que soc un perdedor. Sempre he estat a la perifèria i seguiré en ella. Escric perquè porto masses setmanes en silenci i vindran unes quantes en les que, per no patir, serà millor continuar callat. Ara ja no ajudo electoralment a ningú i, com a psicòleg raonable, se que si em descarrego una mica ho podré suportar millor. I això és el que ara faig: parlar amb el meu bloc i deixar que algú s’ho miri.

Adéu amics. Amics que fins ara compartíem la complexitat, eren d’esquerres, -sí, d’esquerres- miràvem el futur i no el passat, pensàvem que primer eren les persones, creiem en la comunitat. Amics que tot i així votaven diferent, fèiem valoracions de la realitat política no sempre coincidents. Amics per als que la complexitat també incloïa la qüestió nacional, com un element més, mai el primer ni el vertebrador de tots els altres. Amics que defensaven també la independència i d’altres com jo que, dedicat a l’adolescència, sempre posa davant la seva paraula habitual: “depèn”.

Tot ha canviat i us he dir adéu. Heu posat el rostre i la paraula per una opció col•lectiva (no només política) que ja no té res a veure amb la diversitat que ens unia. Una part de vosaltres esteu “Junts“. Ara, per vosaltres la pàtria pot amb tot, tot pot esperar, qualsevol amistat -per molt inconfessable que sigui- passa a ser raonable si suma per fer país. Ara, tot passa a ser SI o No, amb mi o contra mi, o ets del meus o formes part d’una tribu menystenible. Jo encara pinto amb molts colors i no se com es pot fer el blau de l’horitzó amb blanc i negre.

Us havia comentat que seria capaç de votar independència si em treien unes quantes banderes. Però vosaltres us sentiu cofois envoltats de milers. Com m’acaba de dir el net de 6 anys: perquè voleu tantes banderes? perquè no feu una per tots amb la bola del món? Jo vinc, com molts de vosaltres, d’estudiar la historia oblidada del moviment obrer i a vosaltres ara us fa feliços 300 anys del 1714, la historia us convoca. Ho celebreu amb qui ha tret del nomenclàtor de Barcelona el petit carrer que recordava la vaga de La Canadenca.

Cap pàtria ordenarà la meva vida i desitjaria que la de cap persona. Em conformo amb el barri i amb sentir-me bé arreu, tenir moltes identitats, construir una cultura compartida. No crec que per organitzar la nostra vida col•lectiva necessitem “seleccions” de cap mena.

Si. Ja se que les burrades permanents de l’altra banda són una meravellosa coartada per situar-se en el bàndol contrari. Teniu tots els arguments per estar en contra. Però el defectes de l’adversari no ens fan virtuosos. Sempre hem compartit el sentit crític però ara no dieu res, per exemple, de la manipulació insuportable de TV3. Us sumeu a la justificació del tot si val perquè TV1 és el NODO. Però és que jo no la miro. Jo miro la nostra, la d’aquí i ja vaig tenir prou fem de periodista en temps del franquisme.

Teniu una gran fe en que convertireu en bons governats als vostres representants només per les bones amistats que heu posat al seu costat. Avui, si la vostra fe es fa realitat, ja tot serà diferent i qui es va carregar les lleis de vivenda progressistes impedirà desnonaments. Qui és amic de bancs i gran empreses governarà pels febles. Fareu un nou país amb els que vosaltres heu definit sempre com a explotadors. L’última frase que vaig sentir d’en Romeva era que, com a “Junts” no n’hi havia acord sobre l’escola, aquesta podia espera dos cursos (a la construcció de la independència) per decidir què cal fer. Em resulta impossible entendre les vostres noves amistats, llevat que veritablement estigueu units per aquest nou destí nacional que tot ho canvia i que jo no sento ni vull sentir.

No us consideraré “ex” amics sinó belles amistats d’una altra època, d’un estiu que va ser intens. Ja us han fet servir prou com a “EX”. Per què heu posat la vostra imatge sota aquest rètol (ex-esquerrà) que fa referència a la nostra experiència d’esquerres compartida? No era més noble dir tant sols “ara no estic amb ells”? També d’aquest passat comú s’han d’apropiar per fer veure que el procés és de tots?

Mai havia imaginat que tornaria a sentir-me com el jove xarnego al que, els anys 60, els “de Cornellà de sempre” recordaven que era de “la Satélite”. He tingut que sentir una vegada més que Catalunya sempre ha estat integradora, quan jo fa anys que m’havia convençut de que la Catalunya actual l’havíem fet entre tots, també era el producte de la implicació, l’acció i suor de molta gent dels meus barris. Catalunya no és el producte de cap integració sinó el resultat de la construcció activament integradora de molta gent profundament diversa, no sempre tractada amb els mateixos drets. També a això he de renunciar?

Algú de vosaltres, abans de començar la campanya m’enviava un missatge dient-me que amb independència de si les meves arrels eren aragoneses podia formar part del nou país. També havia arribat a creure que el lloc en el que a un el fan nàixer és una característica tant secundaria que no val la pena ni recordar-la. Suposo que no llegiu ja a Bauman però, en temps de modernitat líquida, si no volem “surfejar” per la vida el que cal no és arrelar, recórrer a velles i segures arrels. Jo treballo per construir seguretats successives, en mig de la capacitat per canviar. Les nostres vides van “ancorant” en petits ports segurs, sabent que periòdicament hauran de llevar ancores i cercar un nou recer.

Un ha de saber perdre, apartar-se quan el vent gloriós bufa en una altra direcció. Ha de saber tornar allà on ha estat útil. Adéu amics. Aquesta historia ja no va amb mi. Toca fer silenci. No oblideu, però, que el vostre món no és el món de tothom. Segueixo tractant de construir amb d’altres persones sentits per a les nostres vides, mirant de reduir els seus patiments. Adéu.