No vull independitzar-me … així

22 set. No vull independitzar-me … així

El 12 de setembre havia de ser entrevistat a TV3 en un del seus programes magazine de tarda. Començava el curs i calia parlar de les noves i velles complexitats que alumnat i professorat trobarien a l’aula. Unes aules que, d’entrada, tindrien 1.500 educadors menys i bastants milers d’alumnes més.
Havien preparat amb els redactors el contingut del guió i la possible orientació de la reflexió televisiva. Però, l’onze es va produir la gran manifestació i tots els fets associats i va quedar saturat l’espai informatiu del país. Varem acordar passar l’entrevista a la setmana següent, donant per fet que apareixerien forats informatius per parlar d’alguna cosa que no fos la independència de Catalunya. Però, de nou, suspensió. Encara “el” tema seguia sent l’únic tema.
La nova proposta era parlar relaxadament el dilluns 23. Tothom d’acord. Però l’entrevista de presidents a la Moncloa tornava a omplir les ones. Els productors em trucaven de nou per dir-me que preveien una nova setmana “molt carregada informativament” i que ho tornaven a deixar per més endavant.
Mentre sentia aquestes paraules veia com apareixia als diaris digitals la noticia de la brutal contrareforma del sistema educatiu que presentava el ministre Wert. Resultava, però, que el dilluns a Catalunya tindríem altres càrregues informatives més importants per comentar que no pas l’educació.
Tot i la meva comprensió i disponibilitat, cimentada com a periodista en temps de la dictadura franquista, no vaig evitar quedar immers en una profunda perplexitat. Tenia la sensació que aquesta anècdota era una mena de metàfora simple del que estava passant a Catalunya.
Dilluns ens trobarem davant d’una nova reforma educativa que ens retrotrau si fa o no fa als anys 50 del segle passat, que torna a segregar als nois i noies, als “quinquis” dels “pijos”, quan acaben la infància i encara no han sentit ni una primavera enamorada, que envia als de barri a una formació professional d’estar per casa, que en plena societat de la informació imposa l’academicisme més rovellat possible, … Però, ara, a Catalunya, aquest no és el tema. Només cal parlar d’independència. I torno a sentir que em tornen a ficar en paranys en els que no vull ser.
El primer d’ells és que, diuen, cal aconseguir primer la independència i després ja parlarem de la resta. Segons els discurs oficial que intenta ser dominant ara no toca parlar de tot ho altre. Ja tindrem temps, diuen. Ara, distreu.
A qui i de què distreu? Jo vull parlar de com vivim en un moment històric en el que els drets dels treballadors han estat retallats de tal manera que estan a punt de ser considerats esclaus. Vull parlar d’això … i de la independència. Jo vull parlar de com es carreguen els valors i el concepte de servei públic, com desmantellen l’educació i la salut. Vull parlar d’això … i de la independència. Vull parlar del infants que viuen en situació de pobresa i de com els que ens manen no tenen problemes en retallar les beques menjador. Vull parlar d’això … i (si el discurs oficial pot acceptar que aquests infants “són d’aquí”) vull parlar d’independència. Cal seguir? Jo no vull renunciar a parlar de les persones que pateixen, de les que posen la sang en les banderes, de les que són arraconades per a reduir el dèficit o construir el país. Jo vull parlar de tot això i de la independència alhora.
L’altre parany és el del posicionament. O ets patriota o ets traïdor. O formes part dels independentistes o dels espanyolistes. Més enllà de la fredor que em provoca tot anhel patriòtic (sigui USA, espanyol, català o gabacho) no m’agrada deixar en la foscor l’horitzó de la vella o nova proposta de vida col•lectiva. Pensem en un país en el que un vot a la Catalunya profunda seguirà valent com a tres o quatre del Baix Llobregat? Serà la Catalunya de les essències o la Catalunya de la societat global i en xarxa? La Catalunya sostenible i humana o la d’Eurovegas? La Catalunya a la que, de la nova reforma educativa, tant sols li preocupa controlar el currículum o la que exigeix poder construir un sistema educatiu modern basat en la equitat?
No vull independitzar-me, vull construir amb d’altra gent com serà la nostra vida col•lectiva independent.
Mentre pensava tot això, recordava un llarga conversa per la platja de Zarauz (Guipuzkoa) amb un gran educador, germà d’un membre d’ETA condemnat al procés de Burgos, en la que desesperadament em deia: aquí sempre t’obliguen a estar a favor d’uns i en contra d’altres, però la vida, les relacions, les amistats sempre són molt més complexes. Tinc tantes manifestacions a l’esquena per a defensar la justícia i a Catalunya que puc passar de que en treguin punts per no haver estat a l’última.
El problema és que, si el discurs oficial que pretén ser dominant, continua treballant per a que només parlem de la Catalunya abstracta i definint d’entrada qui és català i qui no, moltes persones honestes baixaran del tren. Sempre he defensat el nostre dret a decidir. Ja m’és igual si la solució passa pel federalisme, la confederació ibèrica o l’Europa amb un nou estat. Però, si demà tingués que decidir sobre aquest tema ho faria en blanc o anul•laria el meu vot.