Acompanyar des de les necessitats de cada dia

Aquest text és una mena de reflexió general que ha de contextualitzar i introduir el document que descriu la curta i intensa experiència del centre Alcor, un espai d’acollida que, durant deu anys, ha estat una referència, complexa i contradictòria però inevitable, sobre l’atenció als nois menors d’edat que feien les seves aventures migratòries en soledat. Tanmateix, cal advertir que parlar de l’Alcor és parlar de l’emergència (neix en l’emergència i atén sistemàticament nombroses emergències). És parlar de la provisionalitat, que li genera una Administració contínuament indefinida, la que apareix cada vegada que les construccions socials que dominen l’opinió publica del moment generen reaccions negatives, fantasmes i pors. És parlar d’un calaix de sastre amb el qual es pretén donar resposta a una complexitat de situacions sense resposta, en un sistema de protecció en crisi permanent. Però també és parlar de professionals que pateixen i de projectes i propostes d’organització que cerquen, malgrat tot, facilitar si més no alguna petita arrel, una experiència diària d’importar a algú, una mínima subsistència confortable a uns nois sols, sense present ni futur, enmig d’una societat que els exclou sistemàticament.