27 abr. Et desesperes, però ho fas bé
Fins ara has estat una mare, un pare raonable. Des que el fill o la filla van aparèixer a la teva vida han passat anys i has tingut cura d’ells. No sense dificultats, però amb molts moments d’infinita satisfacció́, has estat una font permanent de seguretat, has fet possible la constant vivència de sentir- se estimats, has representat la principal font d’estímuls i oportunitats educatives de la seva vida. Ara, a punt d’entrar, plenament dins o sense acabar de sortir d’això que en diuen adolescència, et sents estrany. Sembla que ja no és així, que ja no exerceixes cap d’aquests papers que et feien sentir-te bon pare, bona mare. Però no és cert. Tot allò continua igual.
També és cert que ara quasi tot és (si més no en les formes) totalment diferent. Val la pena que siguem conscients que la tensió o la frustració educativa que, de tant en tant, ens envaeix molt poques vegades equival a estar fent-ho malament ni a haver-nos equivocat abans. Igualment, val la pena descobrir que ara convivim amb personatges contradictoris (en permanent contradicció personal) i tot pot ser cara o creu o les dues coses alhora.
És possible que siguis un lector que ha obert aquestes pàgines no perquè fas de mare o pare sinó estimulat per les teves inquietuds professionals, com a educador o educadora, com a «profe» d’adolescents. Perquè fa anys que estàs amb ells i elles i vols contrastar, actualitzar el teu «saber estar» al costat dels adolescents. O perquè tot just t’estrenes a l’aula o a un altre espai educatiu i no vols començar fent cas del catastrofisme dels professionals cremats que t’alerten sobre la feixuga inutilitat de la teva tasca. Espero que aquesta lectura et serveixi, si més no, per reforçar el teu convenciment que tota persona adulta que s’acosta a la vida d’un adolescent pot arribar a ser una oportunitat educativa significativa. En part, tots nosaltres som com els adults significatius que van estar al nostre costat quan érem adolescents descobridors de la vida….
No hay comentarios