JOVE I SENSE ESTRENAR

04 des. JOVE I SENSE ESTRENAR

El passat dia 20 N la jove Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets dels Infants feia 20 anys i el BUTLLETÍ DELS DRETS DE L’INFANT (dretsinfant@esplai.org) en va demanar un petit article sobre el tema. “Una norma jove que no aconsegueix passar de les declaracions de bona voluntat“. Com que un bloc és fonamentalment un lloc per a notes breus que soporten lectors fidels no ho transcriure sencer. Potser tindrem prou amb compartir algunes idees.

Fa ara un parell d’anys, escrivint les primeres pàgines d’un llibre sobre infància comentava que la Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets dels Infants ja estava entrant en la seva joventut i que, si fos un ésser viu, es “rebotaria”. Descobriria un món en el que no és fàcil tenir infància; no li agradaria la situació dels drets humans; reclamaria un lloc en aquest món que tot ho mira amb ulls d’adult. Ara, el pròxim 20 de novembre farà vint anys i lo més raonable seria manifestar que el vestit de la Convenció és petit i desfasat, que una societat complexa i acceleradament canviant té unes realitats infantils, unes necessitats, unes dificultats i uns potencials, molt diferents de les de la firma en 1989. Però, resulta més urgent denunciar que, malgrat les seves estretors, continua sent, entre nosaltres, molt poc aplicada. Està tan inaplicada que, malgrat els canvis, no entra en contradicció i és millor treballar per a què s’apliqui que pensar en modificar-la. (…)
Si en algun aspecte és especialment fràgil un text legal sobre els drets dels infants (que molts prefereixen anomenar “menors”, accentuant la seva subordinació als adults) és que qualsevol compliment depèn de benevolències adultes, sovint fràgils i secundàries. Darrere de tot dret d’un infant hi ha una obligació adulta, que pot ser viscuda como càrrega o com a concreció del compromís adult inevitable amb els nois i noies que estan en aquesta etapa de la vida. No sempre queda clar que no fer possible un dret d’un infant no és un simple dèficit o una injustícia més o menys gran, sinó una il·legalitat. Estem, per exemple, més o menys disposats/des a que es compleixi el seu dret a la salut, però no a crear les condicions per a que progressivament prenguin consciència del seu cos i el gestionin autònomament (veure sinó les darreres polèmiques sobre els anticonceptius d’emergència o l’avortament).
(…)
Proposo que dediquen la pròxima dècada a treballar dos preguntes (i fer reals les respostes):
1) quan treballem amb infants i adolescents, davant allò que els proposem o facilitem, com fem real que siguin subjectes actius de drets?;
2) amb quins paràmetres analitzem i valorem que les propostes d’actuació han estat definides i aplicades a partir de l’interès superior del menor? Potser quan la Convenció tingui 30 anys ja no la farem servir para seguir tractant-los com a objectes a protegir. Potser ja hauran trobat un lloc respectable en el món adult.

A més d’escriure he exercit, a L’Hospitaltet i Sant Boi, de predicador. El tema ha estat “Les pràctiques professionals en clau de drets“. Però, aquest serà el tema d’una pròxima entrada.